Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
Un dels efectes de l’emergència climàtica serà l’augment de les migracions ambientals o per causes relacionades amb el clima. El passat dimecres 4 de març durant l’Assemblea de la federació vam aprofundir en aquest tema amb una experta en dret ambiental.
Tal i com va dir la ponent, Susanna Borràs, professora de Dret ambiental de la URV, el refugi climàtic no és una realitat invisible sinó invisibilitzada, i és un tema clau perquè amb l’emergència climàtica augmentaran els riscos i amenaces globals i el nombre de persones en moviment. En l’actualitat es calcula que hi ha 244 milions de persones en moviment (dades 2015) que han hagut d’abandonar el seu lloc d’origen perquè les seves vides corren perill i que, a més, durant el trajecte corren també perill. Així, 2,4 milions de persones, per exemple, s’hi troben en mans de les xarxes de tràfic de persones, el 60% de les quals dones i nens. Paradoxalment, les víctimes d’aquestes situacions en comptes de poder demanar o exercir el seu dret a l’asil quan arriben a Europa són percebudes, a la vegada, elles mateixes, com una amenaça i un risc. El grup que creixerà de manera exponencial serà els dels desplaçats i desplaçades per raons ambientals o climàtiques dins dels seus propis països o regions. Segons l‘Informe Groundswell del Banc Mundial, seran 140 milions per al 2050.
La Convenció de l’Estatut del Refugiat és de 1951 i es va crear després de la Segona Guerra Mundial per donar protecció internacional a les víctimes de guerra. El principal problema per al reconeixement del dret a asil per raons climàtiques és que el marc jurídic està desactualitzat i no respon a les necessitats actuals ja que només reconeix cinc raons polítiques per demanar-ho (persecució per idees polítiques, orientació sexual, grup ètnic etc.) i, des de 1951, el món ha canviat molt i ara la gent fuig dels seus països per moltes i diferents raons, entre elles també l’emergència climàtica.
Un altre problema és que aquest marc jurídic se sosté sobre la base de la injustícia climàtica: els 20 països més pobres del món només han contribuït amb un 1% als gasos d’efecte hivernacle. El marc jurídic l’han elaborat els països rics que són, a la vegada, els responsables de l’emergència climàtica i per tant els que atempten contra la vida de les persones i els països més vulnerables als riscos climàtics, i de l’altra els països que els haurien d’acollir. La injustícia climàtica està en les causes però també en les greus conseqüències del canvi climàtic. Philip Alston, relator especial de la ONU sobre la pobresa extrema, al seu informe sobre el tema va advertir que els països empobrits no tenen recursos per fer-hi front i afectarà la vulneració múltiples drets.
D’altra banda, és difícil determinar el canvi climàtic com a raó d’asil perquè mai és l’única raó per fugir. Les migracions ambientals sempre són multifactorials i venen donades per molts factors ( desastres naturals, industrials, explotació i degradació dels recursos naturals etc.).
A banda de la Convenció de l’Estatut del Refugiat, hi ha d’altres instruments però tots són insuficients. Així els Principis rectors dels desplaçaments interns de Nacions Unides de 1998, així com altres eines de caràcter regional contemplen com a a causa de desplaçament els desastres naturals però no són jurídicament vinculants. La OMI per la seva banda fa una definició del que són les migracions ambientals en el 2011 que incorpora l’element del clima però no visibilitza la gravetat de la situació, ni l’Agenda 2030 ni l’Acord de Paris hi donen resposta.
Vandana Shiva: «No lluitem contra el canvi climàtic sinó contra l’estupidesa humana».
Com protegir a les persones en moviment per causes climàtiques?
Borràs va analitzar però el cas de Ioane Teitiota, de Kiribati, país arxipèlag de l’Oceà Pacífic amenaçat de desaparició per la pujada del nivell del mar. Teitiota va ser la primera persona que va demanar asil -a Nova Zelanda- com a refugiat climàtic el 2013. Tot i que va ser deportat el 2015, aquest mes de gener el Comitè de Drets Humans de l’ONU va considerar il·legal que els governs retornin a les persones als seus països si per efecte del canvi climàtic les seves vides poden córrer perill. La sentència estableix que els estats han d’incorporar els riscos i amenaces climàtiques a les seves legislacions per garantir el dret a la vida. Acnur va declarar que era una decisió històrica que podria tenir implicacions per a la protecció de les persones desplaçades, i que era important posar l’èmfasi en la necessitat d’actuar de manera immediata contra l’emergència climàtica.
A banda d’aquest recent avenç, la professora va recordar a les entitats que cal treballar per protegir a les persones que migren per raons climàtiques malgrat no hi hagi de moment un marc jurídic clar i garantista. En primer lloc, segons Susanna Borràs, cal canviar el marc jurídic i ampliar-lo i per això és necessari parlar de refugiats climàtics malgrat no tinguin reconeixement oficial, per generar debat públic sobre el tema i obrir les escletxes necessàries. A nivell estatal a més hi ha marge d’actuació, com demostren alguns països que han establert visats humanitaris per raons climàtiques o han incorporat el tema a les seves lleis de migració, o de canvi climàtic (Suècia, Finlàndia, Nova Zelanda, Perú, Bolívia).
La professora Borràs va citar a Vandava Shiva: «No lluitem contra el canvi climàtic sinó contra l’estupidesa humana». En aquest sentit va recordar que cal lluitar contra les causes del canvi climàtic i una de les vies és denunciar als estats i les empreses responsables de les emissions i obligar-los a reduir-les. La professora Borràs va parlar també d’aturar la producció de desitjos i necessitats creades per frenar el consumisme.
Més informació:
Naomi Klein: La crisis del clima llegó en el peor momento, el del fanatismo por el libre mercado