Justícia global
i dret a la fragilitat

En una llarga entrevista en francès publicada el 2012, l’admirable jutge italià Roberto Scarpinato, flagell de la màfia, pupil dels màrtirs Falcone i Borsellino, ell mateix amenaçat i perseguit, explicava que no havia estudiat lleis, com tants dels seus col·legues, perquè cregués que la Justícia consisteix a “donar a cada un el que és seu”, sinó per “defensar el dret a la fragilitat”: “paradoxalment”, escrivia, “les institucions haurien de garantir el dret a la fragilitat dels individus, el dret, tot comptat, a no renunciar a la seva pròpia humanitat”. Pot semblar estranya aquesta consideració de la justícia completament al marge de la distribució de responsabilitats i l’afirmació de l’equitat, però el cert és que en l’extravagant reivindicació de la fragilitat com a “dret individual” hi ha inclosos tots els drets que associem al terme justícia, tant en la seva dimensió axiològica com institucional. El que vol dir Scarpinato és que un Estat just ha de garantir als ciutadans la possibilitat d’exposar la seva fragilitat humana sense que això els costi la vida o, el que és el mateix, sense haver de defensar-la a costa de la pròpia normalitat o de la pròpia dignitat. Si la màxima fragilitat coincideix amb el màxim dret, la justícia es resumeix, si es vol, en dos drets negatius: el dret de no ser un heroi i el dret de no vendre’s. Tots els altres drets positius, civils i socials, des de la divisió de poders a l’alimentació i l’habitatge, es desprenen en realitat d’aquest fons tremolós i comú de la condició humana.

“Un Estat just ha de garantir als ciutadans la possibilitat d’exposar la seva fragilitat humana sense que això els costi la vida”

Injusta serà, per tant, qualsevol falta de respecte a la nostra fragilitat original; i globalment injust serà un ordre que opera completament al seu marge, sense tenir-la en compte o fins i tot metabolitzant-la en forma d’avantatge. Si podem dir que s’ha globalitzat la injustícia és perquè la humanitat de tothom –de tothom alhora– està amenaçada per un sistema mundial que és econòmicament capitalista, políticament postil·lustrat, tecnològicament posthumà i ecològicament destructiu. Aquesta quàdruple injustícia articulada es posa de manifest, per exemple, en l’augment de refugiats i desplaçats, la xifra dels quals ha superat per primera vegada –des de la Segona Guerra Mundial– els 60 milions de persones, víctimes de la intervenció econòmica i militar, però també del canvi climàtic i les dictadures. El model que integra aquestes quatre fonts d’injustícia és la guerra, associada paradoxalment a la “seguretat” que ella mateixa amenaça. La guerra és, com sabem, un gran negoci, una suspensió de fet de l’ordre jurídic internacional i un esperó de la innovació tecnològica més erosiva per a la fragilitat dels individus i del planeta.
La importància que el nostre ordre global dóna a la guerra es pot mesurar pel fet que els països més democràtics del món destinen molts més diners de pressupost al desenvolupament de noves màquines de destrucció que a l’educació o la sanitat: el 2015 els EUA hi van gastar 574.000 milions de dòlars; la Xina, 148.000 milions; Rússia, 78.000; Anglaterra, 55.000, i l’Índia, 44.000. El conjunt de la despesa militar del món va arribar a 1.547 bilions –bilions!– el 2014 mentre que n’hi hauria prou amb 6.000 milions de dòlars per guarir la malària, que mata 1 milió de persones cada any. La multiplicació tecnològica aplicada a la destrucció ens fa pensar sempre en els camps de concentració nazis, on la racionalitat industrial va augmentar la velocitat de l’extermini a través de les cambres de gas, que permetien –“progrés” indubtable– matar entre 5.000 i 10.000 persones cada dia. Però és el marc armamentístic general, i en particular l’ús de l’aviació, el que ha marcat un profund canvi antropològic en la relació dels humans amb la guerra. La velocitat del “progrés” es tradueix en un augment exponencial del nombre de morts i en un desplaçament de la seva condició: fins a la Primera Guerra Mundial, la guerra implicava només els militars mascles. El segle xx, en canvi, va multiplicar i “democratitzar” la destrucció, que ara afecta sobretot civils, dones i criatures. Vegem-ho: a la sanguinolenta guerra francoprussiana de 1870-1871 van morir 700.000 persones, de las quals 200.000 (sobretot per setge o malaltia) eren civils. A la Primera Guerra Mundial (1914-1918), punt d’inflexió de les normes i les pràctiques de guerra, van morir entorn de 18 milions d’éssers humans, la meitat civils. A la Segona Guerra Mundial, el nombre de morts va ascendir a uns 70 milions, dels quals dues terceres parts van ser civils; i només en els bombardejos de Tòquio i Hiroshima van morir en poques hores 250.000 persones. Des d’aleshores no hi ha hagut ni un sol dia sense guerra o bombardejos, pràctiques mansament acceptades malgrat el compromís jurídic internacional i que suspenen de fet totes les garanties processals del dret. L’any 2002, abans de la invasió d’Iraq i de la guerra a Síria, havien mort ja més de 40 milions d’éssers humans a causa de la guerra i el 85 % eren civils completament aliens als conflictes que els van matar. Iemen i Líbia lubriquen encara més ara aquest florent mercat que parasita el dolor i la mort dels humans per obtenir-ne beneficis creixents.

“La humanitat de tothom està amenaçada per un sistema mundial que és econòmicament capitalista, políticament postil·lustrat, tecnològicament posthumà i ecològicament destructiu”

Aquest ordre global, sostingut en la guerra que els judicis de Nuremberg de 1945, matriu del dret internacional, van prohibir com “la mare de tots els crims”, no només ha estat incapaç de garantir la “seguretat” dels terrestres, sinó que, a mesura que ha anat pivotant cada vegada més entorn de la lluita antiterrorista, ha imposat un “estat d’excepció” global extramurs dels drets humans i les garanties democràtiques. El declivi relatiu dels EUA com a superpotència mundial després de la invasió d’Iraq el 2003, juntament amb la derrota de les revolucions “àrabs” de 2011, han generat una descomposició entròpica general, el focus de la qual és Pròxim Orient, que retorna al món dels enfrontaments interimperialistes de fa 100 anys i a les polaritzacions identitàries excloents del període d’entreguerres. Europa es contrau davant de la crisi que ella mateixa ha contribuït a provocar i es justifica contra un “islamisme radical” que s’origina en realitat a les seves entranyes i que, en qualsevol cas, només la islamofòbia manipuladora pot considerar amenaçadora a escala global. Una dada: mentre que només entre el 5 % i el 10 % dels nord-africans senten simpatia per l’Estat islàmic (i l’aclaparadora majoria hi expressen una repulsa visceral), més del 20 % dels francesos donen suport al Front Nacional i més del 33 % dels austríacs han votat al FPO, un partit d’ultradreta, xenòfob i nacionalista, que sembla ascendir de les tripes de la història amb l’alè dens d’un vell ogre. Els radicalismes de totes dues bandes (si és que es poden fixar clarament les trinxeres) s’alimenten al mirall, però el “nostre” és més amenaçador perquè té, a més, molt més poder.
El retorn de les intervencions multinacionals, les dictadures i els gihadismes radicals –de la regla funcional de la regió “àrab”– no només ha deixat una vegada més fora de joc la voluntat democràtica dels pobles de la zona, que submergeix en el caos i la guerra, sinó que, davant dels atemptats terroristes, Europa ha intensificat les respostes mecàniques que són, d’alguna manera, a l’origen del problema i que només el poden reproduir i ampliar. Aquestes respostes, policials, militars i propagandístiques, es poden resumir en aquest breu sumari: 1. Considerar amb un narcisisme neuròtic “les nostres llibertats i la nostra democràcia” l’objectiu dels gihadistes, la qual cosa porta paradoxalment a restringir-les unes i l’altra. 2. Criminalitzar policialment els membres de la “comunitat musulmana” mentre se’ls commina a fer gestos públics que no deixin dubtes sobre la seva “voluntat d’integració”. 3. Signar i aplicar acords sobre refugiats que, a més de violar l’ADN mateix dels drets humans i la Carta Fundacional de l’ONU, alimenten la creixent islamofòbia i xenofòbia dels ciutadans europeus. 4. En el pla internacional, donar suport o rehabilitar dictadors –pensem, és clar, en Aràbia Saudita, però també en Bashar al-Assad, o en el general Sisi–, política que en el passat va conduir a l’alçament dels pobles “àrabs” i, un cop derrotades les revolucions de 2011, a una reactivació dels gihadismes contra els quals es legitimaven aquests règims. 5. Una política de venda d’armes i d’intervencions múltiples, incloent-hi bombardejos aeris, que només han servit per provocar més víctimes que el mateix terrorisme, augmentar el caos en el qual neix el gihadisme i s’enforteix, i agreujar les divisions regionals que impedeixen combatre’l en el seu terreny.

“Els països més democràtics del món destinen molts més diners de pressupost al desenvolupament de noves màquines de destrucció que a l’educació o la sanitat”

Davant d’aquestes respostes, que en nom de la seguretat minen el nostre dret a la fragilitat –el nostre dret a no ser herois i a no vendre’ns– convé fer voltar la lògica i recordar algunes dades i principis:

1. La majoria de les víctimes de l’Estat islàmic i la majoria dels qui el combaten són musulmans. 2. Molts dels gihadistes de l’Estat islàmic són europeus, sobretot francesos, belgues i anglesos. 3. Els refugiats sirians, que fugen més de les bombes de Bashar al-Assad que del gihadisme, són considerats, en tot cas, “fugitius del veritable islam” i Daesh els classifica entre els seus enemics, com tothom que –musulmans o no– no comparteix el seu delirant takfirisme wahhabista radical. 4. Daesh no combat “la democràcia”, sinó l’“heretgia” arreu del món i no es nodreix d’“alta tecnologia”, sinó de milennarisme utòpic i de radicalisme rebel global –el dels “consumidors fallits” i els “ciutadans incomplets” d’Europa i el “món àrab”. 5. La islamofòbia a Europa i l’eurocentrisme exaltat i hipòcrita donen la raó i alimenten l’estratègia de Daesh. 6. Les lleis d’excepció, l’erosió de l’estat de dret i l’aplicació de càstigs d’ordre ontològic –per la seva condició i la seva selecció “racial”– no garantiran la seguretat dels ciutadans, però sí que estan aconseguint convertir els governs europeus, en debilitar els valors que es diu defensar, en autèntiques “dictadures àrabs”, amb el retrocés civilitzacional i el perill entròpic que això entranya. 7. El suport a les “dictadures àrabs” –amb armes, finançament i acords econòmics i migratoris– no tan sols desprestigia la política exterior europea, sinó que “desarma” els ciutadans locals, amenaçats pel gihadisme, a l’hora d’enfrontar-s’hi. 8. Sense democràcia i drets (polítics i socials) no hi ha pau i sense pau no hi pot haver “contractes socials” que impliquin tots els ciutadans en lluita contra el terrorisme; en aquest sentit, la Unió Europea hauria de revisar les seves relacions polítiques i comercials amb els seus aliats, la qual cosa inclou, per descomptat, Aràbia Saudita i Israel.

“Europa es contrau davant de la crisi que ella mateixa ha contribuït a provocar i es justifica contra un «islamisme radical» que s’origina en realitat a les seves entranyes. Només la islamofòbia manipuladora es pot considerar amenaçadora a escala global”

En definitiva, si volem defensar la justícia global, cal recordar que el nostre dret individual a la fragilitat –i, per tant, a la seguretat– exigeix impugnar el doble principi entròpic –orgànicament integrat– de la guerra i l’estat d’excepció per reivindicar en el seu lloc, com a única garantia d’humanitat confirmada, la democràcia i els drets humans, expressió positiva del dret inalienable de no haver de ser un heroi i no haver de vendre’s per conservar la vida.