Els béns comuns globals

Quan es van formular, fa uns quants anys, les primeres teories sobre la globalització, alguns autors van pretendre minimitzar la novetat d'aquest fenomen assenyalant que altres moments de la història recent s'havien caracteritzat per una forta internacionalització i integració econòmica. L'argument sorgia de comparar la nostra situació actual amb el període que va de 1870 a 1913, l’“època daurada de l'economia internacional”. És una observació en què no manquen bones raons, però oblida el proteccionisme de l'època o el fet que el comerç discorregués per camins colonials i, per tant, no s'assemblés gens al nostre, de forma reticular. Tampoc no té en compte que la integració econòmica estigués organitzada de manera vertical, d'una manera simple i jeràrquica, entre estats sobirans i sense cap marc institucional internacional. En aquell moment de la història hi va poder haver una estreta implicació entre les nacions i fins i tot relacions causals d'anada i tornada, però no hi havia pròpiament interdependència en el sentit que la podem entendre avui.

“Per la globalització: ni els estats es troben ja en condicions de garantir els béns públics interiors que prometien, ni la mera juxtaposició d'estats sobirans és suficient per garantir els béns públics exteriors”

L'indicador més eloqüent que ens trobem en un altre context és la radicalitat amb què la lògica de la interdependència ens situa davant de béns públics comuns de la humanitat i riscos globals en relació amb els quals som igualment vulnerables. Béns públics són aquells els beneficis dels quals —o costos, en el cas dels mals públics— afecten potencialment totes les persones, països i fins i tot generacions. El cas més clar és el medi ambient global, però n’hi ha d’altres, com el coneixement, la salut, la pau i la seguretat, l'estabilitat financera, l'eficiència dels mercats, la conservació de la biodiversitat, l'accés a l'aigua... Aquesta és la lògica ambigua de la interdependència: una crisi econòmica, en virtut del comerç i els fluxos financers, afecta molts, fins i tot les economies més robustes; criteris laxos en matèria de seguretat alimentària poden crear problemes en altres parts del món a causa del turisme i l'exportació; la facilitat de les comunicacions serveix també per a l'evasió d'impostos, el blanqueig de diners i el tràfic de drogues. Per als béns públics val el principi definit per the triangle of publicness: públics han de ser el consum, els beneficis i els procediments de decisió.
Els grans assumptes polítics s'han dissociat gairebé per complet del marc definit pels estats en una triple dimensió: per la generació del problema (qui o quin tipus de conducta causa un problema determinat), l'impacte del problema (qui en sofreix els efectes negatius i de quin tipus) i la solució del problema (a qui competeix la seva resolució i de quina manera). L'origen, l'impacte i la solució de determinats problemes (problem generation, problem impact, problem coping) no coincideixen amb els límits de la unitat tradicional que representaven les societats estatalment organitzades. Tot això defineix un quadre d'interdependència o dependència mútua que implica vulnerabilitat compartida.

“Pensar-se com a única humanitat no té avui res a veure amb una totalitat monística i autoritària”

Per entendre aquesta nova circumstància cal fer-se càrrec del que ha suposat l'estat nacional modern i els desafiaments actuals, que li estan exigint una profunda transformació. L'èxit del sistema polític modern, l'origen del qual se sol situar a la Pau de Westfàlia (1648), s'atribueix a dues conquestes que es reforcen mútuament. En primer lloc hi ha la capacitat dels estats considerats individualment –les seves estructures, processos i institucions endògenes– per organitzar eficientment l'espai públic i proveir de béns públics l'àmbit domèstic, alhora que neutralitzen les interferències exteriors i protegeixen la seva societat del que els economistes anomenen exogenous shocks. La segona conquesta és la capacitat dels estats en plural per desenvolupar un sistema de regles, normes i pràctiques que limitin o regulin el conflicte directe entre ells i reforcin una sèrie de resolucions comunes duradores que sorgeixen de la seva inevitable interacció (tractats, acords de comerç, sistemes monetaris, etc.). Gràcies a aquestes dues capacitats els estats han estat en condicions d'ordenar el seu interior i de temperar la inevitable "anarquia" exterior que es dedueix de la seva sobirania.

“Les crisis mundials o els riscos globals no afecten únicament les comunitats nacionals més directament concernides, sinó el conjunt de la humanitat”

Doncs bé, totes dues capacitats són fragilitzades per la globalització: ni els estats es troben ja en condicions de garantir els béns públics interiors que prometien ni la mera juxtaposició d'estats sobirans és suficient per garantir els béns públics exteriors. A la llum de tots dos objectius, tots som estats fallits, insuficients. Els estats i el sistema d'estats sobirans tenen unes grans dificultats a l'hora de promoure l'estabilitat, la seguretat, la prosperitat i altres béns específicament col·lectius. Els estats ja no poden garantir per ells mateixos molts dels serveis públics que han subministrat, perquè s’han configurat transnacionalment o perquè són proporcionats pels mercats.
S'està modificant la idea que teníem dels béns públics, vinculats fins ara a una sobirania estatal que s'encarregaria de garantir-los. A poc a poc prenem consciència que es tracta de béns que no són divisibles entre els estats, com passa amb el que es refereix al medi ambient, la seguretat, l'estabilitat econòmica, béns simbòlics (fonamentalment els drets humans)... que no es presten a una gestió sobirana sense provocar greus efectes perversos. Les crisis mundials o els riscos globals no afecten únicament les comunitats nacionals més directament concernides, sinó el conjunt de la humanitat, per les conseqüències en cadena o els efectes derivats. En la mesura que són béns comuns de la humanitat, els béns públics deixen de ser només béns sobirans. Les conferències internacionals sobre alguns d'aquests assumptes són una prova que som conscients que la seva gestió desborda les competències dels estats sobirans. Fins i tot en una de les principals competències dels estats, com és la defensa i la seguretat, l'estat es veu desafiat com a provisor legítim de tals béns col·lectius. Alhora, el poder d’establir i mantenir l'ordre mundial s'ha fragmentat o és compartit pels estats.

Des del punt de vista del que podem amb tota propietat anomenar els “béns públics comuns de la humanitat”, la sobirania és un pas previ a la concertació per resoldre els principals problemes que ens afecten, per a la majoria dels quals no té sentit una política aïllada, unilateral. Les decisions fonamentals ja no s’adopten a escala nacional, que amb freqüència només decideix sobre allò accessori. En matèria comercial, monetària, fiscal o social, les decisions s'han tornat profundament interdependents, la qual cosa inaugura una manera de governança que no implica només un reforç de les coordinacions intergovernamentals, sinó també la constitució d'espais de mobilització i de representació d'interessos, de discussió i de debat públic que transcendeixen els territoris nacionals i les lògiques sobiranes.

“Els estats es veuen obligats a reconquistar espais d'acció a canvi d'acceptar entrar en el joc del poder compartit”

D'aquesta manera el principi de responsabilitat s'imposa sobre el principi d'autonomia. Els estats es veuen obligats a reconquistar espais d'acció a canvi d'acceptar entrar en el joc del poder compartit. La vulnerabilitat davant dels nous riscos no és res que modifiqui pròpiament la sobirania legal, sinó la sobirania operacional, és a dir, la capacitat dels estats de fer-la valer en els assumptes ordinaris de la política. Encara que els principis i les declaracions es mantinguin en la inèrcia tradicional, la realitat és que els estats fa temps que intercanvien sobirania a canvi de poder.

La mútua exposició als riscos globals, en matèria de seguretat, alimentació, salut, finances o mediambient, reforça la nostra interconnexió i contribueix a la configuració de la humanitat com a nou subjecte que es constitueix no sobre bases metafísiques, sinó a partir del fet de la interdependència. Pensar-se com a única humanitat no té avui res a veure amb una totalitat monística i autoritària; vivim en un món unit però no únic, interrelacionat però no homogeneïtzat. Es tractaria de pensar ésser en comú sense caure en l’absolutització de la comunitat local o en la indiferència global. Una política de la humanitat no hauria de suposar una transposició de vells monismes a l'escala global, sinó l'oportunitat de pensar el subjecte polític amb unes categories incloents però no totalitzants.