Ecofeminisme per a la justícia global

Pocs conceptes expressen tan bé l’ideal de l’ecofeminisme com el de justícia global. L’ecofeminisme és teoria i praxis per assolir un món més just, amb menys sofriment, un món d’igualtat, llibertat i sostenibilitat. Segons s’entengui la identitat femenina i el fonament ontològic del món, l’ecofeminisme pot ser essencialista o constructivista, espiritualista o materialista… No obstant això, es pot afirmar que, en totes les seves formes, aspira a una societat profundament democràtica que hagi deixat enrere les dominacions de gènere, classe, raça, opció sexual i espècie i adoptat una cultura de pau. Correspon a la caracterització del que se sol dir nous moviments socials que, a més d’exigir un repartiment més just dels recursos, plantegen una mesura de la qualitat de vida diferent de l’acumulació d’objectes de consum promoguda pel mercat i concedeixen una atenció particular a allò que havia estat designat com a diferent i inferior. L’ecofeminisme reuneix crítiques i propostes d’aquests moviments en una articulació pròpia en definir-se com un pensament i un projecte d’eliminació de totes les formes d’opressió.

Feminisme, ecologisme, ecofeminisme

El ressorgiment del feminisme en l’últim terç del segle XX ens va permetre comprendre que calia superar els prejudicis sexistes i integrar les dones en l’àmbit d’allò públic. Gràcies al feminisme de la igualtat i a les polítiques d’acció positiva, ha quedat enrere la imatge de la dona domèstica tancada a la llar i les dones han entrat en professions que abans eren exclusivament masculines, al món de la cultura, de la política i dels llocs de decisió, si bé aquesta última incorporació es produeix a un ritme encara més lent que les anteriors. Queda molt per aconseguir i persisteixen fenòmens com la violència de gènere i la bretxa salarial, per esmentar només dos exemples de restes d’un passat que es resisteix a desaparèixer.

“Com assenyala la coneguda ecofeminista Vandana Shiva, poc queda de democràcia quan les grans corporacions multinacionals decideixen les formes intensives i devastadores d’explotació de la naturalesa”

L’ecologisme, per la seva banda, ha donat el senyal d’alarma sobre el rumb suïcida de la civilització industrial. Ha mostrat la seva incompatibilitat amb el respecte als drets de les generacions futures, la ceguesa d’un desenvolupisme que només veu resultats a curt termini, sense atendre els profunds danys infligits al medi ambient, a la salut de la població i a una biodiversitat fràgil, que és el fruit d’una evolució equilibrada de la qual depenem per sobreviure. Als problemes de la contaminació de l’aire, l’aigua, la terra i els aliments, la desertització o l’accelerada desaparició d’espècies, s’uneix ara una amenaça encara més gran: el canvi climàtic global, que podem considerar el correlat meteorològic de la globalització neoliberal en curs.

L’ecofeminisme és la forma del feminisme que s’ha ocupat d’aquest gran repte del nostre segle que és la qüestió ecològica. I ho ha fet d’una manera pròpia i original, il·luminant aspectes del problema que no podien ser compresos sense la seva peculiar lectura de gènere. Així, visibilitza els problemes específics que sofrim les dones. Per exemple, com afecten la salut femenina els contaminants ambientals en actuar com a disruptors endocrins i quines són les situacions de misèria i violència amb què s’enfronten les dones pobres del Sud en un medi ambient cada vegada més deteriorat. Però no es limita a mostrar-nos com a víctimes, sinó que també reflexiona sobre les nostres potencialitats com a subjectes de canvi socioambiental, econòmic i cultural.

L’ecofeminisme ha incorporat també aspectes de la crítica a l’especisme desenvolupada per l’ètica i el moviment animalista, que denuncia la tortura, esclavització i massacre dels animals. En assenyalar les connexions entre l’antropocentrisme extrem i l’androcentrisme, en mostrar el seu caràcter patriarcal, ha subministrat noves claus sobre la particular violència exercida sobre individus d’altres espècies.

Ecojustícia i valors de la cura

És evident que, avui dia, la justícia només pot ser tal si també és ecojustícia. Justícia i democràcia van estretament relacionades. Com assenyala la coneguda ecofeminista Vandana Shiva, poc queda de democràcia quan les grans corporacions multinacionals decideixen les formes intensives i devastadores d’explotació de la naturalesa sense atendre els interessos i la voluntat de les poblacions afectades. Una política opaca de les elits financeres prescindeix de la voluntat popular, la silencia i la desinforma sistemàticament. Pocs coneixen els estudis independents sobre els efectes perversos dels agrotòxics, els transgènics, la megamineria, el fracking, la biopirateria… Només gràcies a una filtració de Greenpeace Holanda s’ha conegut el contingut de l’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversió (TTIP), que està sent negociat en secret. Assistim a una creixent subordinació de la ciutadania a poders que dobleguen els mateixos estats. Aquesta situació té tant efectes com orígens que han de ser examinats també, encara que no exclusivament, en clau de gènere.

“Cuidar és una possibilitat humana que fins al moment s’ha exigit fonamentalment a les dones. És necessari universalitzar-la.”

La nostra sortida de la llar i la incorporació a l’àmbit del públic pot també —i al meu parer, ha de— fer-se acompanyada d’una crítica a les formes generades per una llarga història d’exclusió de les dones. L’androcentrisme (andros: home) de la cultura és el resultat lògic d’aquesta història. Des del pensament androcèntric s’han devaluat totes aquelles activitats i formes de percebre i sentir el món adjudicades tradicionalment a les dones (la cura quotidiana imprescindible per a la vida, l’empatia, la compassió, l’escolta atenta de l’altre). Contràriament, s’han considerat superiors les que havien estat exigides com a marques de virilitat (la conquesta, el domini, el distanciament emocional). Ara bé, és evident que una identitat basada en la cerca incessant del poder en les seves diferents formes (militar, política, econòmica, etc.) és altament negativa en una època com l’actual, caracteritzada per un enorme desenvolupament tecnocientífic. El model capitalista de creixement infinit en un planeta finit és una manifestació de la insostenibilitat d’aquest vell paradigma patriarcal. Ja des d’antic, la filosofia va conceptualitzar “la dona” com a cos, naturalesa i sexualitat i l’home com a esperit, cultura i raó. Més tard, la modernitat va generalitzar una percepció “arrogant” del món⁽¹⁾ en la qual la naturalesa és simple matèria primera⁽²⁾, inferior i existent per a ser dominada i explotada per una raó despullada de sentiments compassius⁽³⁾. Com bé ha observat l’ecofeminisme, tant les tasques de cura de les dones com els serveis de la naturalesa han estat menystinguts i donats per fets. El menyspreu dels valors de la cura, relegats a l’esfera feminitzada de l’espai domèstic és un dels factors que condueixen a la humanitat a una cursa suïcida d’enfrontaments bèl·lics i desenvolupament insostenible. L’extrem dualisme conreat per la nostra civilització (naturalesa/cultura, dona/home, animal/humà; sentiment/raó, matèria/esperit, cos/ànima) ha de ser analitzat i qüestionat com un subtext que en gran manera respon a claus de gènere i que té un paper important tant en la persistència de la desigualtat entre els sexes com en l’actual crisi ecològica. No es tracta que les dones es converteixin en salvadores del planeta, sinó d’afirmar alguns valors relacionats amb la seva experiència històrica per universalitzar-los i integrar-los en la pràctica de tots els éssers humans. La bipolarització dels rols de gènere és el problema, no la solució. Totes i tots hem de concebre’ns com a integrants de la cultura i d’una naturalesa amenaçada i necessitada de cures. És necessari revisar els conceptes de naturalesa i d’anthropos, incloent en el cànon d’allò humà actituds i valors inferioritzats i fins ara considerats “femenins per naturalesa”.

“El menyspreu dels valors de la cura, relegats a l’esfera feminitzada de l’espai domèstic és un dels factors que condueixen la humanitat a una cursa suïcida d’enfrontaments bèl·lics i desenvolupament insostenible.”

Ecofeminisme per a la igualtat

La meva proposta d’un ecofeminisme crític ⁽⁴⁾ s’orienta cap a l’ecojustícia i la sostenibilitat sense renegar de les conquestes d’igualtat i autonomia que el feminisme ha obtingut o continua exigint com a assignatura pendent de les democràcies modernes, especialment referent als drets sexuals i reproductius encara negats a milions de dones. No essencialitza els sexes, sinó que sosté la necessitat de superar l’androcentrisme de la nostra cultura, tan nefast per al món que habitem. No implica un rebuig de la ciència i la tècnica que tant han millorat la nostra existència en molts aspectes, però exigeix que les seves intervencions estiguin presidides per la mesura i la prudència. Planteja una rigorosa aplicació del principi de precaució, adoptat per la Unió Europea, però moltes vegades oblidat i, actualment, amenaçat de desaparició pel TTIP, que el reemplaça per una acceptació del risc en honor dels beneficis econòmics de les grans corporacions. Tampoc pretén el retorn a una economia rural de subsistència en comunitats idealitzades en les quals, suposadament, no hi hauria ni opressió patriarcal ni nostàlgia de la llibertat individual de la modernitat. Finalment, com ja he assenyalat, manté que és imprescindible universalitzar l’ètica de la cura. D’aquesta manera, ja no es tractaria de virtuts que només s’esperen de les dones. Tot ésser humà pot desenvolupar responsabilitat, empatia i compassió. I ha de cuidar no només dels humans, sinó també de la resta de la naturalesa. No proposo eliminar els principis i les normes ètiques, però sí donar un lloc a aquesta “altra veu”, la dels sentiments. Ha arribat el moment, en aquest segle XXI, d’ensenyar els valors de la cura també als homes. Cuidar és una possibilitat humana que fins al moment s’ha exigit fonamentalment a les dones. És necessari universalitzar-la. Així mateix, universalitzar significa aplicar aquests valors de la cura als ecosistemes dels quals tots depenem, i més enllà de la simple prudència antropocèntrica, als nostres germans els animals no humans, esclavitzats, torturats i eliminats en una escala inèdita per la indústria de la carn i altres incomptables formes de domini.

Cap a una educació emocional ecològica

La proposta educativa ecofeminista no es redueix a una simple consigna de millora de la gestió dels recursos naturals. Això és necessari però no suficient per a aquest gran canvi cultural exigit per l’augment de la potència tecnològica de la humanitat i la consegüent pressió sobre la Terra. Fins ara, en general, s’educa per “cuidar el medi ambient” des d’una perspectiva instrumental, freda i totalment antropocèntrica, incapaç de generar la motivació suficient per a la gran transformació que necessitem. L’educació emocional ecològica és encara una assignatura pendent.

La insensibilitat pel que fa al sofriment dels animals ha de ser superada amb una educació en l’empatia, que ha de ser recollida al currículum escolar i a l’educació no formal. Les humanitats tenen molt a aportar en aquest sentit, de manera que ajudin a desenvolupar una nova consciència de proximitat amb l’altre i una intensa capacitat d’admiració de la bellesa natural. L’educació ambiental ha de superar el dualisme raó/emoció de la nostra història patriarcal.

No s’aconseguirà forjar ciutadanes i ciutadans de la societat ecològicament conscient del futur limitant-se a donar informació sobre les conseqüències d’un mal ús dels “recursos”. És necessari formar en els vincles d’ajuda mútua amb grups veïnals i xarxes de cooperatives agroecològiques, educar en la solidaritat amb els habitants de les zones més desfavorides del planeta a través del comerç just i desenvolupar la capacitat empàtica i la consciència de les nostres obligacions ètiques més enllà de la nostra espècie.

“Assistim a una creixent subordinació de la ciutadania a poders que dobleguen els mateixos estats. Aquesta situació té tant efectes com orígens que han de ser examinats també, encara que no exclusivament, en clau de gènere”

La praxi ecofeminista

La cura del món és un fet que innombrables dones ja estan duent a terme amb les feines de casa quotidianes, amb les tasques de reciclatge, amb l’atenció a humans i no humans vulnerables, amb les seves maneres de respectar la biodiversitat, amb una agricultura d’horts que s’adapta als cicles de la naturalesa en comptes d’obligar-la a produir més del que realment pot. La sororitat ecofeminista i l’ideal d'ecojustícia impliquen el suport a l’agroecologia, a les valentes lluites de les dones dels pobles originaris i a les demandes de sobirania alimentària contra el desenvolupament destructiu i injust de la globalització neoliberal. La pràctica ecofeminista de la sostenibilitat és germanor amb el conjunt de la ciutadania, amb nenes, nens, dones i homes empobrits del Sud, responsabilitat amb les generacions futures i compassió activa amb els altres éssers vius amb els quals compartim la Terra. Cada vegada més persones se senten atretes pels seus valors. Enfront del nihilisme neoliberal, que ignora els drets humans, redueix als animals a mera carn de producció intensiva, destrueix la diversitat natural i cultural, i amenaça les condicions bàsiques de vida a la Terra, l’ecofeminisme està creixent com la teoria i el moviment d’una cultura ecològica de la igualtat.

1. Warren, Karen, Ecological Feminist Philosophies, Hypatia Book, Indiana University Press, 1996.
2. Shiva, Vandana, Abrazar la vida. Mujer, ecología y desarrollo, trad. Instituto del Tercer Mundo de Montevideo (Uruguai), Madrid, Cuadernos inacabados 18, Ed. horas y HORAS, 1995.
3. Plumwood, Val, Feminism and the Mastery of Nature, Londres-Nova York, Routledge, 1993.
4. Puleo, Alicia, Ecofeminismo para otro mundo posible, Cátedra, Madrid, 2011.