LES POLÍTIQUES MIGRATÒRIES COM A CONDICIÓ DE LA JUSTÍCIA GLOBAL

Encara que no són fàcils de concretar de forma unànime els elements definitoris de la noció de justícia global, sí que és possible, com tantes altres vegades, avançar per la via negativa. Vull dir que és més senzill obtenir un consens considerable respecte els factors (i projectes) que resulten inacceptables, si es pretén assolir uns paràmetres mínims d’aquest objectiu. Probablement el primer sigui la desigualtat a les relacions internacionals, que té conseqüències inacceptables, manifestament injustes per a una bona part dels éssers humans que habiten el planeta.

Doncs bé, d’ara endavant provaré de recordar alguns aspectes que vinculen aquesta realitat de la desigualtat amb els models de gestió de les principals manifestacions de mobilitat humana: els fluxos migratoris, amb referència especial a aquells que vinculem amb els desplaçaments forçosos, categoria en la qual no hauríem d’incloure només els immigrants que, en vista d’una situació que bé podem definir com a estat de necessitat, es veuen obligats a intentar trobar millors expectatives de vida en un altre lloc, sinó també els que anomenem refugiats, en sentit estricte, i desplaçats⁽¹⁾. I això és el que proposaré, que un determinat model de polítiques migratòries (i d’asil) és condició sine qua non de la justícia global, en la mesura que ofereixi una resposta que redueixi la desigualtat i l’exclusió.

“El ventall de situacions jurídiques té en comú un principi de subordiscriminació, ja que tracta de fer dels immigrants subjectes de segon ordre”

Desigualtat i fluxos migratoris

Contra el que és comú a l’hora de parlar de polítiques migratòries, reduïdes de manera unilateral, miop i curtterminista a la gestió de la funcionalitat dels moviments migratoris respecte a l’exigència de benefici en el mercat de treball intern i, en tot cas, a la seva formulació com a problema d’ordre públic i seguretat, el cert és que les migracions tenen una dimensió profundament política, tant en el pla internacional com en l’estatal. I en tots dos estan relacionades alhora amb la desigualtat, amb els processos de subordiscriminació i fins i tot amb la lògica de l’expulsió de què parlen Saskia Sassen⁽²⁾ i, de forma coincident –encara que no utilitza aquest terme sinó el d’exclusions– Zygmunt Bauman⁽³⁾. Tant si es posa l’accent en una o l’altra manifestació, el que em sembla evident és que el projecte d’una democràcia plural i inclusiva, basada en l’egallibertat de tots els qui habiten a l’espai públic (més enllà de la distinció entre ciutadans i estrangers, àmpliament superada pels processos de globalització que vivim), i que postula, per tant, l’imperi del reconeixement i garantia dels drets humans universals. Un ordre que s’acosta progressivament a l’ideal de la comunitat cosmopolita, almenys en la dimensió de l’extensió de l’estat de dret i la democràcia constitucional a escala global.
Es pot dir que les polítiques migratòries dels països de destí de la migració Sud-Nord es desenvolupen mitjançant un arsenal jurídic que té com a principi la màxima mobilitat de les mercaderies, alhora que manté una profunda desigualtat del dret a la lliure circulació dels treballadors. I, per torna, les disposicions jurídiques relatives als immigrants assentats, fins i tot de forma estable, als països de destí, consagren un contracte social caracteritzat per una heterogeneïtat d’estatus (des del corresponent a l’immigrant clandestí que anomenem sense papers, irregular o al·legal, més que il·legal, fins al que podríem qualificar com a ciutadans denized, segons la coneguda taxonomia proposada per Hammar⁽⁴⁾). Amb tot, aquest ventall de situacions jurídiques té en comú –en diferent grau– un principi de subordiscriminació, d’acord amb la fórmula encunyada per les teories del dret antidiscriminatori proposades per Young, MacKinnon i Crenshaw (p.ex., entre nosaltres, Barrére i Morondo⁽⁵⁾), ja que tracta de fer dels immigrants –fins i tot residents legals i també permanents– subjectes de segon ordre als quals es regateja el reconeixement dels seus drets i garanties en condicions d’igualtat amb els nacionals i se’ls veta o es dificulta de forma extrema el procés d’accés a la ciutadania, des de la més clàssica concepció que vincula ciutadania i nacionalitat, amb desconeixement flagrant de la realitat de mobilitat social i transnacionalitat fomentades de forma accelerada pel procés de globalització⁽⁶⁾.

“La nostra mirada no ha acceptat els advertiments elementals de la sociologia de les migracions sobre la complexitat del fenomen migratori com a fenomen social global”

Aquesta construcció és possible (com he volgut argumentar en un bon nombre de treballs sobre les polítiques migratòries europees, que parteixen de la ceguesa sobre el caràcter profundament polític del fenomen migratori, tant en l’ordre internacional com en l’estatal), perquè la nostra mirada sobre el fet migratori, dominada per una perspectiva instrumental, unilateral, sectorial i curtterminista de les migracions com a fenomen laboral/econòmic que cal amansir per al nostre benefici, no accepta la realitat: la construeix al nostre gust, a través de les categories jurídiques que serveixen als objectius de les nostres polítiques migratòries, que la majoria de les vegades no estan dictades pel veritable interès nacional, encara que es formulin amb el pretext de les dues òptiques dominants, la policial i la del mercat, això és, la seguretat i l’ordre públics, el manteniment de la sobirania a les nostres fronteres i els interessos del nostre mercat de treball. La paradoxa consisteix que, en última instància, caldria reconèixer que aquestes iniciatives i decisions estan intervingudes no tant per una perspectiva grollerament nacionalista, sinó per la lògica pròpia de la ideologia del mercat global.

La nostra és una mirada que no ha acceptat els advertiments elementals de la sociologia de les migracions sobre la complexitat del fenomen migratori com a fenomen social global, des de Marcel Mauss a Abdelmalek Sayad⁽⁷⁾. Com he avançat més amunt, així ho ha denunciat Saskia Sassen, que té en compte la profunda relació entre les migracions, la desigualtat en les relacions internacionals imposada per l’economia globalitzada i el procés de construcció del vincle social i polític, tal com explica en el seu ja esmentat Expulsiones, en el qual sosté que el grau actual de violència (convertida en ordinària) del capitalisme en el seu estadi global, s’explica pel model d’expulsió. És així com hauríem d’anomenar la lògica que presideix l’economia globalitzada.

“Hem negat la condició mateixa d’immigrant, una categoria universal, alhora que hem buidat un dret fonamental, el dret de ser immigrant”

I és que, al meu parer, la constant més destacable en la immensa majoria dels projectes de gestió del fenomen migratori, en les polítiques migratòries dels països que som destinataris de migracions, és l’obstinació a oblidar, a ocultar una veritat evident: la inevitable dimensió política de les migracions, la seva condició de res política, tant des del punt de vista estatal com des de les relacions internacionals. Davant d’això, hem imposat una mirada sectorial, unilateral, curtterminista, que es concreta en la construcció d’una categoria jurídica d’immigrant que, en realitat, és un concepte migpartit o, com proposa Bauman, un pària⁽⁸⁾: l’immigrant és només el treballador necessari en un determinat nínxol laboral al mercat de treball formal (com si no se l’utilitzés al mercat clandestí o informal) i mentre se sotmeti a un estatut precari guiat per la maximalització del benefici de la seva presència. És una eina, ni tan sols un treballador igual a l’assalariat nacional. D’aquí la seva condició precària, parcial, de sospita⁽⁹⁾. Tot això s’accentua encara més en el cas dels refugiats. El mateix Baumann, en línia amb Agamben i en alguna manera amb la crítica de Zizek a la gestió de la crisi de refugiats per part de la UE, ha explicat com es crea un estat de suspensió de l’ordre jurídic, absència de llei, desigualtat i exclusió social, que fa possible que dones i homes perdin la seva condició de ciutadans, d’éssers polítics i la seva identitat, dins de les fronteres mateixes de l’estat-nació. A partir de la metàfora de l’arxipèlag, es dóna a conèixer l’existència d’un conjunt d’espais que escapen a la sobirania tradicional de l’Estat i que es troben regits per un estat d’excepció permanent: el seu emblema, els camps de refugiats i els barris d’immigrants.
El que em sembla més rellevant i criticable, des del punt de vista jurídic i polític, és com, en honor d’aquesta mirada, en el dret de migració es converteix en regla l’excepció, contravenint principis bàsics de l’estat de dret. Com ja he anticipat, crec que és això el que han assenyalat des de diferents perspectives Danièle Lochak, Giorgio Agamben o Zygmunt Bauman, la nota més destacable i criticable: l’estat d’excepció permanent que hem creat per als immigrants. I d’aquesta manera hem negat la condició mateixa d’immigrant, una categoria universal, alhora que hem buidat un dret fonamental, el dret de ser immigrant, d’escollir el propi pla de vida, de circular lliurement, que és un corol·lari indiscutible del principi (per cert, liberal) d’autonomia.

Hem creat polítiques migratòries, doncs, que neguen el seu objecte, que el deformen, el substitueixen per una categoria vicària: ens neguem a acceptar l’immigrant tout court i el substituïm per aquell que volem rebre. Per això, per a nosaltres, no tothom té dret a ser immigrant, de manera que la nostra lògica inevitablement produeix immigrants “il·legals”, no-immigrants. Es tracta una vegada més del dret del més fort, la vella tradició d’Anacarsis, Càl·licles, Trasímac, Hobbes, tal com ho explica una de les millors expertes en política de migracions, Catherine Withol der Wenden, en un article publicat l’any passat sobre les novetats o les constants en polítiques migratòries. Permeteu-me una llarga cita:

“La réponse aux flux migratoires ressemble ainsi à un vaste Far West, où les États les plus puissants du monde font la loi par les règles qu’ils édictent en matière de droit à la mobilité, et n’acceptent pas que des normes mondiales s’imposent à l’exercice de leur souveraineté que constitue la gestion des flux migratoires. Si l’on est Danois, on peut circuler dans 164 pays ; si on est Russe dans 94 ; si on est subsaharien, cette possibilité peut se limiter aux doigts d’une seule main si le pays où l’on est né, et dont on a la nationalité, est considéré comme un pays à risque. Le droit à la mobilité est donc l’une des plus grandes inégalités du monde aujourd’hui, dans un contexte où il devrait constituer un des droits essentiels duXXIe siècle. Les riches des pays pauvres peuvent, eux, migrer, car beaucoup de pays d’immigration ont prévu d’attribuer des titres de séjour à ceux qui leur apportent des capitaux, achètent un appartement d’une taille précise, ou créent une entreprise. Les plus qualifiés, les sportifs professionnels, les créateurs et artistes de haut niveau peuvent également migrer, car beaucoup de pays d’accueil ont opté pour une ouverture de leurs frontières à une immigration sélectionnée. Les étudiants se voient aussi entrouvrir les frontières, nombre de pays, européens notamment, ayant compris le risque d’une option sans immigration dans la course à la compétitivité mondiale⁽¹⁰⁾”.*

“En el cas dels refugiats, Baumann ha explicat com es crea un estat de suspensió de l’ordre jurídic, absència de llei, desigualtat i exclusió social”

Aquesta és la raó dels nostres fracassos a l’hora d’analitzar i també de donar resposta als desafiaments migratoris en el seu sentit més ampli. Una lògica de fragmentació dels drets, que supedita el reconeixement dels immigrants com a titulars de drets al principi exacerbat del prevaler el benefici. I, sobretot, una lògica que fomenta l’exclusió i fins i tot l’expulsió, davant la universalització dels drets i el principi d’inclusió plural sense el qual la democràcia ja no és possible avui.

1. M’he estès en altres llocs sobre la necessitat d’un canvi en les polítiques d’asil, per exemple, les de la UE, per ajustar-se al que també podríem entendre com a condicions bàsiques de la justícia global. Em permeto remetre-us a “La crisis de refugiados e inmigrantes. Aspectos filosóficos y políticos”, Razón y Fe, novembre de 2015, pàg. 355-366. “Refugiados: preguntas y respuestas ante una crisis que no es sólo coyuntural”, Revista Papeles, FUHEM núm. 1/2016, pàg.1-15
2. Cfr. S. Sassen, Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global, B Aires, Katz eds. 2015
3. Cfr. Z Bauman, Archipiélago de exclusiones, Katz, 2008.
4. Hammar, T. Democracy and the nation state: aliens, denizens and citizens in a world of international migration. Avebury: Aldershot, 1990.
5. Cfr. Barrere Unzeta/Morondo Taramundi Subordiscriminación y discriminación interseccional: elementos para una teoría del derecho antidiscriminatorio ACFS 45/2011.
6. Tot això pugna amb exigències bàsiques de l’estat de dret i entra en contradicció amb el reconeixement i garantia d’estàndards elementals del dret internacional dels drets humans, la qual cosa resulta particularment evident avui dia, quan assistim al buidatge del dret d’asil en la política de refugiats que sosté la UE, com a conseqüència de la voluntat política de bona part dels estats membres de la UE, tal com hem pogut constatar al llarg de l’any 2015. En aquest procés, en nom d’aquest estat d’excepció permanent, s’ha arribat a posar en dubte la vinculatorietat de les obligacions jurídiques derivades del dret internacional general de refugiats i també del dret europeu específic, de manera que s’ha creat un estatus d’extrema incertesa entre els qui haurien de ser considerats sol·licitants de la condició de refugiat i que acaben convertits purament i simplement en cart carn de deportació.
7. Sayad, A., La double absence. Des illusions de l'émigré aux souffrances de l'immigré. París, Seuil, 1999. L'immigration ou les paradoxes de l'altérité. 1. L'illusion du provisoire, París, Éditions Raisons d'agir, 2006; L'immigration ou les paradoxes de l'altérité. 2. Les enfants illégitimes, París, Éditions Raisons d'agir, 2006; L'immigration ou les paradoxes de l'altérité. 3. La fabrication des identités culturelles, París, Éditions Raisons d'agir, 2014.
8. Nous pàries, de condició precària i intercanviabble, amb data de caducitat, tal com sosté al seu ja esmentat Archipiélago de excepciones (que originalment va ser una conferència impartida al CCCB de Barcelona, en diàleg amb Giorgio Agamben). En aquest text, sosté que “els refugiats són el ‘residu humà’ personificat: sense cap funció ‘útil’ que pugui desenvolupar al país al qual arriben i en el qual es queden, i sense intenció ni possibilitat realista de ser assimilats i incorporats”.
9. És el que explica la coneguda paradoxa enunciada pel dramaturg Max Frisch i que ignoren aquests models de polítiques migratòries: volíem mà d’obra i ens van arribar persones, societats, visions del món.
10. Withol der Wenden, C., “Une nouvelle donne migratoire”, Politique Étrangère, 3/2015, pàg. 95-106. La cita, pàg. 101.

• * “La resposta dels Estats més poderosos del món als fluxos migratoris recorda al llunyà Oest, ja que porten la batuta regint-se per les lleis que ells mateixos promulguen en relació al dret a la mobilitat, i no accepten que les normes mundials s'imposin a l'exercici de la seva sobirania sobre la gestió d'aquests fluxos. Així, un danès pot circular lliurement per 164 països; un rus, per 94; i en el cas de les persones originàries d'un país subsaharià considerat de risc, aquesta possibilitat es redueix als dits d'una sola mà. El dret a la mobilitat és, doncs, una de les majors desigualtats del món avui dia, en un context en què hauria de constituir un dels drets bàsics del segle XXI. Les persones riques dels països pobres, ells sí, poden migrar, ja que molts dels països que els reben han previst atribuir el permís de residència a aquells que els aporten capital, compren un pis d'una mida determinada o creen una empresa. Les persones més qualificades, els esportistes professionals, els creadors i artistes d'alt nivell també poden migrar, ja que molts dels països d'acollida han optat per obrir les seves fronteres a una immigració seleccionada. Així mateix, un gran nombre de països, sobretot europeus, han entreobert les seves fronteres als estudiants dels països pobres, ja que han comprès que representen un recurs essencial per fomentar la seva competitivitat."