A finals de febrer, Lafede.cat ha començat el procés “Sembrant cures per cultivar canvis” que té com a objectiu introduir la perspectiva de gènere i l’ ètica de la cura tant a la federació com a les entitats federades, un objectiu fundacional, explicitat a la missió i visió de Lafede.cat: “treballar per un món en el que l’equitat i la igualtat d’oportunitats estiguin assegurades, i on les relacions estiguin fonamentades en l’ètica de la cura per superar les relacions de domini».
Amb aquest procés es vol aprofundir la visió feminista i analitzar els punt febles de les organitzacions per introduir canvis tal i com explica en aquesta entrevista una de les consultores dels procés, Mariona Zamora, antropòloga social especialitzada en teoria política feminista i polítiques d’igualtat amb perspectiva de gènere i feminista i sòcia fundadora de L’Esberla i investigadora a Ulleres per esquerrans.
Lafede.cat se suma als actes de reivindicació del 8 de març. Tant a la vaga de totes de 12 a 12.30h, com a la manifestació de les 19h a la plaça d’Universitat sota el lema “la revolució imparable de les dones” de Ca la dona. També fem difusió del manifest del bloc de dones independents per a la diversitat que reivindica el dret a decidir sobre el propi cos.
Mariona Zamora
ENTREVISTA A MARIONA ZAMORA, SOBRE L’ÈTICA DE LA CURA I FEMINISMES A LES ORGANITZACIONS
“L’ètica de la cura posa al centre les necessitats de les persones”
Què és l’ètica de la cura?
És un concepte desenvolupat per la filòsofa i psicòloga feminista Carol Gilligan. Ella va estudiar la moral i va arribar a la conclusió que quan les dones prenen decisions referents a l’ètica ho fan de manera diferent als homes. L’ètica de la cura, com ella ho va anomenar, a l’hora de prendre decisions es fixa més en l’aquí i l’ara de les persones enlloc de decidir-se en relació a l’ideal de justícia. És a dir, enlloc de fer-ho en abstracte [en funció de l’ideal] ho fa en funció de les necessitats de les persones.
Com seria això en l’aplicació del dia a dia?
En una organització hi ha elements que poden generar malestar a les persones: la comunicació, l’organització interna, la distribució de l’espai… L’aplicació de l’ètica de la cura, que ha d’anar lligada a la perspectiva feminista, enlloc de posar l’objectiu màxim de l’entitat com a horitzó, posa al centre les necessitats de les persones (la conciliació, la comunicació fluïda i no violenta, la distribució de l’espai o de les tasques). Per exemple, al primer taller que hem fet a Lafede.cat han sortit temes com la flexibilitat horària i la plena dedicació.
Parles de que ha d’anar lligat a la perspectiva feminista…
Això vol dir aplicar l’ètica de la cura de manera equitativa. Qui assoleix aquest rol a l’organització? Normalment són les dones i d’aquesta manera acabem reproduint les febleses del model heteropatriarcal i això no volem que passi. Per tant, cal prendre consciència de les desigualtats existents i tenir la voluntat de superar-les. Nosaltres parlem sempre d’un triangle amb tres vèrtex: la manera com ens relacionem, el sistema de creences que sustenta l’organització i com funcionem (pressupostos, etc.). Cal posar la mirada en els tres aspectes.
Tot això també es pot aplicar a les empreses, per exemple?
Bona pregunta. L’ètica de la cura posa al centre les persones i això xoca amb el sistema capitalista. Per tant, perquè algú pugui aplicar l’ètica de la cura ha de tenir un plantejament anticapitalista, és a dir, que el seu objectiu no sigui generar beneficis sinó cobrir les necessitat de les persones. Això passa, per exemple, en el món de les cooperatives on l’objectiu és donar resposta a les necessitats de les seves sòcies treballadores.
I és incompatible amb organitzar-se per objectius?
No és incompatible posar les persones al centre i tenir objectius, però tampoc hi ha una recepta màgica per fer-ho. Jo treballo en una cooperativa i tenim un objectiu final, ni que sigui arribar a final de mes, però podem canviar les relacions internes i trobar l’equilibri. Hem de ser capaces de preguntar-nos per què estem aquí, per què treballem? Fer les reivindicacions fora però també aplicar-les de portes endins.
Com podem saber si la nostra organització o empresa té una forma masclista de treballar?
Ens hem de preguntar quins són els valors que predominen a l’entitat: l’entrega total, el compromís, estar sempre a punt, donar-ho tot… o bé, l’acollida, entendre les necessitats de les persones, el diàleg… Els primers es relacionen amb la masculinitat i els segons amb la feminitat. Ens hem de preguntar com prenem les decisions: influeix més qui parla de manera més contundent? Qui ho fa des d’una perspectiva més racional? Hi ha maneres no explícites de debatre que exclouen a una part de la gent. Pensa que amb aquestes maneres de fer no només excloem les dones, sinó a persones d’altres orígens o edats, per exemple.
Hi ha altres elements?
Sí. La divisió sexual del treball, per exemple, cal analitzar com ens dividim les tasques, sobretot aquelles invisibles però imprescindibles per mantenir l’associació com la mediació, les àrees de cura de les persones o la gestió de l’espai. També la conciliació ja que no som ni activistes ni treballadores 24 hores al dia. Amb la idea de “fer les vides més vivibles i més dignes” cal conciliar amb l’àmbit personal, ja que una s’ha de voler desenvolupar com a persona més enllà de la feina o l’entitat on milita, i tot això té una part de corresponsabilitat cap a la societat. Finalment hem de tenir en compte tot allò relacionat amb la gestió dels conflictes, és a dir, amb la cultura de pau. Cal gestionar-los de tal manera que ens permetin créixer i que donin resposta a les necessitats de les persones que hi participen. Fugir, per tant, de la lògica jo guanyo tu perds.
La sensació és que les organitzacions socials i els moviments acaben adoptant les mateixes dinàmiques del sistema capitalista?
Sí, tenim una visió productivista: produir continguts, actes, projectes… i al final el nostre objectiu no acaba sent canviar les dinàmiques internes. Però és normal, no hem tingut altres models i no ens hem de flagel·lar. Ara, cal tenir-ho present perquè la manera com ens organitzem en una entitat o empresa acaba transmetent-se en el producte final. Si volem transformar el que hi ha fora, ens hem de transformar internament.
Siguem propositives. Com podem capgirar aquestes dinàmiques?
Es tracta de canviar la mirada, canviar les formes per permetre que tothom pugui participar. Atrevim-nos a canviar les maneres i els tempos. Cal crear espais de presa de consciència de les desigualtats i del malestar existent. Si ens fixem, normalment els homes ocupen l’espai públic, per exemple, són amb més facilitat portaveus de les organitzacions o directors de les empreses. A vegades cal crear mecanismes artificials, com els sistemes d’accions afirmatives (més coneguts com discriminació positiva), per accelerar un procés que de manera orgànica seria molt lent. Apostem, doncs, per mecanismes institucionalitzats que ens permetin accelerar que les dones ocupin aquests espais com l’establiment de quotes, portaveus paritaris o canviar dinàmiques de les reunions. En definitiva, tenir sempre present que les persones i les seves necessitats han de vertebrar l’organització.
Mariona Zamora (esquerra) i Mireia Duran (dreta)