Dues setmanes després de la finalització de la COP26, Àlex Guillamón, co-vocal de l’Eix Ambiental de Lafede.cat, fa una valoració des de la perspectiva dels països del Sud. Serà també el tema estrella de la propera Assemblea extraordinària de la federació el proper 14 de desembre.
Activistes indígenes a Glasgow en una protesta per a COP26 el noviembre de 2021 | MINGAINDIGENA
S’esgota la paciència dels països més afectats per l’emergència climàtica
Si una cosa han produït les COP al llarg d’aquestes tres dècades és una desbordant riada d’eufemismes per dissimular una impotència reiterada: “acord agredolç”, “compromís imperfecte”, “petit pas endavant”, “victòria dèbil”, “mig got ple”, “avenç insuficient”, “moderada satisfacció”.
Els pobles que ja pateixen plenament l’emergència climàtica no estan però d’humor per eufemismes. Saleemul Huq, del Centre for Climate Change and Development de Bangladesh declarava a la sortida: “És un fracàs abjecte perquè no s’ha estat capaç d’afrontar la qüestió de pèrdues i danys (..). Els països pobres hem vingut aquí per això. I se’ns ha donat una bufetada“. “Països desenvolupats tractant de crear noves regles d’un joc al qual només ells tenen recursos per jugar” definia el portaveu de Bolívia. Yvonne Yáñez d’Acción Ecológica d’Equador responia a l’Ara: “La COP26 ha sigut una farsa; un espai de negoci. Les organitzacions del sud, del People’s Summit, hem denunciat que tots els projectes que inclouen mecanismes que són compensacions de carboni basades en la natura, és a dir, en la plantació d’enormes extensions forestals, són programes racistes i colonials”.
Un compromís no vinculant és un no-compromís
El primer i més important que s’ha de tenir clar -i que sovint s’oblida interessadament en la informació sobre les COP- és que sempre es parla d’acords voluntaris. Mai s’ha arribat, ni s’ha proposat seriosament arribar a cap acord vinculant. L’experiència de les ONG és que els compromisos voluntaris, són, a efectes reals, “no-compromisos”.
Un bon exemple de “no-compromís” el constitueix la posició del Govern espanyol amb el tema de la reducció d’emissions. Espanya ha estat capdavantera en el procés que ha portat a la Unió Europea a un objectiu de reducció del 55% de les emissions al 2030 (respecte a les de 2010), liderant el procés en contra de les reticències d’altres països. Espanya acaba de participar i signar l’acord de la COP26 amb un objectiu de reducció global del 45%. Tanmateix tot això està sent perfectament compatible amb que la Ley del Clima espanyola, recentment aprovada, no hagi anat més enllà del 23%. I és que amb els acords i les resolucions es pot ser esplèndid, les lleis ja són una cosa més seriosa.
El finançament de la justícia climàtica global
Una de les reivindicacions més insistents del Sud Global en les COP ha estat el d’una justícia climàtica que reconegui el gran desequilibri en les responsabilitats i beneficis per les emissions històricament acumulades per uns i altres països.
Finalment, a Copenhage 2009 -encara que en aquell moment l’ONU valorava en 600.000 milions de dòlars el fons que realment caldria per reparar mínimament aquest “deute climàtic”-, es va assolir una d’aquestes “victòries fràgils”: la creació d’un fons de 100.000 milions de dòlars (86.000 euros). Això sí… a partir de 2020. A París 2015 es va ratificar el “no-compromís” de Copenhage, però per passar-lo al 2025. I ara a Glasgow, a la llum de l’evidència que, segons l’ONU, només havien compromisos per valor de 78.000 dòlars, tocava aclarir els mètodes de còmput i la definició d’aquests ajuts, per garantir la seva aplicació.
Finalment, les noves “passes endavant” de la COP26 han estat “instar” a duplicar els compromisos actuals en ajuts matèria d’adaptació a partir de 2025 i “augmentar significativament” el suport als països en desenvolupament, sense més concrecions.
Però tant important com les quantitats són els termes qualitatius. Segons informes d’OXFAM, el 70% dels ajuts anunciats fins a 2019 per a aquest fons no eren en realitat donacions, sinó crèdits. Un altre bon percentatge eren ajuts amb finalitat no vinculada realment a objectius climàtics. El resultat és que només prop de la quarta part del compromès -entre els 19.000 i els 22.500 milions- es podrien considerar realment com donacions climàtiques. En el cas espanyol, Sánchez va anar a Glasgow amb l’anunci sota el braç d’invertir 1.350 milions d’euros a partir de 2025. Però fins ara només el 33% són netament donacions climàtiques no reemborsables.
A més, tal com denunciava Saleemul Huq, i assenyalava l’ODG, a Glasgow tampoc s’ha habilitat el “mecanisme de pèrdues i guanys” per als països que pateixen i patiran de forma més desastrosa els impactes generats per les emissions del Nord global.
Un tema clau per al Sud global: frenar la deforestació
Un dels “no-compromisos” de Glasgow que més s’ha destacat és l’acord per a frenar la deforestació a partir de 2030. Inclou un pla amb un pressupost de 10.300 milions d’euros públics, a més d’uns altres 7.200 d’inversió privada (als quals “temen” moltes entitats del Sud). Aquest acord substitueix la Declaració de Nova York de 2014, que s’havia marcat l’objectiu de reduir a la meitat la pèrdua anual de boscos el 2020 i assolir la deforestació zero el 2030. Tanmateix un informe de la FAO mostra que entre 2015 i 2020 la reducció de la deforestació no ha passat del 16%.
Tot i que Bolsonaro va esperar que acabés la COP per fer públic que l’Amazonia brasilera ha perdut 13.235 km2 de cobertura vegetal, la pitjor xifra dels darrers 15 anys, igual s’ha fet molt d’èmfasi que entre els 100 països que subscriuen aquest acord s’ha aconseguit sumar Brasil. No és però estrany si ens adonem que un acord per començar a frenar la deforestació a partir de 2030 és en realitat un permís per continuar deforestant fins el 2030, com a mínim. I, a canvi, la signatura d’aquest acord pot servir a la UE per calmar les reticències de la societat civil i alguns governs europeus a la signatura del tractat de comerç amb Mercosur. Un tractat que té com una de les seves principals finalitats l’augment d’importacions europees de carn, soja, etanol i canya, exactament els cultius que promouen la deforestació a Brasil.
Quan les potències “històriques”, com EEUU i Europa, assenyalen països emergents com els culpables de les emissions hem de tenir en compte la petjada externalitzada de les emissions del consum europeu en la deforestació de l’Amazonia. De la mateixa forma que una bona part de les emissions de “les dolentes de la pel·lícula”, Xina i Índia, es deuen a que són les fàbriques dels nostres béns de consum – en emissions per càpita Xina ocupa el 43è lloc i Índia està per sota de la mitjana global-.
Cal lamentar de nou també que la presència a la COP dels pobles indígenes, que segons un informe de la mateixa FAO juguen un paper fonamental en la defensa dels boscos i altres ecosistemes naturals, segueixi reduïda a simbolismes i fotos colorides.
Multitudinària manifestació de Fridays For Future a Glasgow durant la COP26 / DIARIOSOSTENIBLE.CL
Denunciar la inacció i iniciar la transició ecosocial des de i amb el Sud
Segons l’anàlisi publicada per The Ferret, les empreses seleccionades com “principals sòcies” i patrocinadors de la COP26 (entre elles la multinacional energètica escocesa SSE, ScottishPower/Iberdrola, Sky, Sainsbury’s, Unilever, NatWest, National Grid, Microsoft, Hitachi, Reckitt, Jaguard Lan Rover, Ikea y GlaxoSmithKline), van emetre quasi 350 milions de tones de CO2 en 2020. Mentre The Courier xifra en 119 milions d’euros la despesa del Govern del Regne Unit per organitzar la COP26, segons The Guardian, aquests patrocinadors han aportat al pressupost de la cimera un total de 296 milions.
Un altre informe realitzat per Global Witness Hundreds of fossil fuel lobbyists flooding COP26 climate talks, destacava que la delegació més nombrosa que va participar a la cimera no va ser ni la xinesa ni la dels EEUU, sinó la dels lobbys de la indústria dels combustibles fòssils, amb 503 assistents, a més dels que figuraven a les delegacions oficials de diferents països com Canadà o Rússia. En aquest sentit es recorda que l’OMS no es va prendre seriosament la prohibició del tabac fins que tots els representants de la indústria tabaquera van ser exclosos de les seves reunions.
Segons el darrer informe filtrat de l’IPCC, per evitar depassar l’increment 1,5º caldria reduir les emissions a un ritme anual acumulat del 7% d’aquí al 2030. Els canvis que això comporta són d’unes dimensions i a una velocitat incompatibles amb la dinàmica actual de les COP. Quantes més caldran abans no arribem a la conclusió de que el que està fallant és el format i la metodologia de les COP?
L’emergència climàtica i ecològica, no només requereix un gran esforç d’innovació tecnològica i energètica, calen també molts avenços en la innovació democràtica, aportant aire fresc a l’ambient tancat i carregat de la política del segle passat. Les entitats hem de denunciar la inacció, i desplegar noves estratègies i fites en la cooperació solidària amb les organitzacions, comunitats i moviments socials del Sud Global per respondre als reptes d’una ineludible transició ecosocial amb justícia global, camí en el que podem aportar, però, sobretot, aprendre de les experiències i epistemologies emancipadores, connectades a la natura, del Sud.
Més informació:
- “Llei del Clima: mesures insuficients per a la justícia climàtica” (notícia del 18 de maig de 2021).
- “El món necessita un planeta verd però està en alerta vermella” (António Guterres, Secretari General de Nacions Unides).