Richar Sierra és indígena del poble colombià Senú i Conseller de Relacions Polítiques i Justícia Pròpia de l’Organització Indígena d’Antioquia -OIA–. Actualment està amenaçat per defensar els drets del moviment indígena i resideix fins al desembre a Bilbao gràcies a un programa d’acollida i protecció de defensors dels drets humans del Govern basc.
Sierra porta sempre el ‘sombrero vueltiao’ fet amb “canya fletxa” que es pròpia del seu territori. Tot i que s’ha convertit en un símbol colombià, ell ho reivindica com a forma de fer incidència, “com un reconeixement al poble que ha estat històricament vulnerat dels seus drets, sotmès a l’extermini i a processos d’invisibilització”. Richar Sierra va assistir a la 3ª sessió del grup de treball intergovernamental d’Empresa i Drets Humans la setmana del 23 al 27 d’octubre a Ginebra, i participarà a l’acte organitzat per LaFede.cat i la Taula per Colòmbia, Quines són les novetats del Tractat Vinculant sobre Empreses Transnacionals i Drets Humans de l’ONU?. Aquesta entrevista va realitzar-se a la seu de Nacions Unides a Ginebra.
Des de 1985 l’Organització Indígena d’Antioquia treballa en la defensa dels drets dels pobles indígenes per fer front als efectes que l’acció de les multinacionals té als seus territoris. A Antioquia conviuen 200 comunitats indígenes de cinc pobles: Senú, Embera, Tule, Gunadule i Nutave, aquest últim reconegut aquest mateix any com a poble indígena per part del Govern colombià. La comunitat Nutave, que basa la seva cultura i supervivència en la relació respectuosa amb el riu Cauca, va ser desplaçada de manera forçosa a un territori molt diferent, sense riu, perquè una multinacional hidroelèctrica va fer-se amb els drets d’explotació del seu territori. Aquest fet provocà un trencament cultural i sense la protecció que dóna el reconeixement de l’Estat com a poble indígena això suposaria, segons Sierra, «l’extermini total». Situacions com les viscudes pels i les Nutave posen de manifest la necessitat de disposar d’un Tractat Vinculant com el debatut a Nacions Unides per protegir a la població dels abusos de les transnacionals.
Lafede.cat: Amb quins conflictes es troba actualment l’OIA?
Richar Sierra: Els conflictes gairebé no canvien mai perquè l’interès econòmic segueix sent el mateix: extractivisme i territori. Colòmbia és un país que si bé s’ha alliberat del domini espanyol, aquells que van quedar governant són fills de colonitzadors. Per tant, perdura la mateixa visió de capital i maneig entre amics i entre elits. Des de l’època de la conquesta amb l’extracció de l’or, passant per la República amb la generació d’empreses per al cultiu del cotó fins a la producció del cafè, el sistema econòmic que es construeix a Colòmbia es basa en l’ús de la terra. El conflicte es troba en el fet que la gran majoria de les terres es trobaven en mans de comunitats indígenes. Per aquest motiu, l’Estat tractava d’allunyar, d’expropiar territoris i portar a les comunitats cap a la selva i zones escarpades de Colòmbia. Actualment, l’economia del país depèn de la mineria i resulta que els jaciments d’or estan als territoris en els quals també avui dia viuen els pobles indígenes. Llavors, tornen els problemes i xoquem amb el model extractivista que se’ns imposa. Hem estat sempre «corrent-li al problema» i cedint fins al punt d’arribar a desaparèixer. Davant aquesta situació, només ens queda sortir al carrer, prendre els territoris i exigir que el Govern arregli la propietat de les terres.
Lafede.cat: Què heu aconseguit des de la creació de l’OIA?
Richar Sierra: L’OIA ha lluitat des de la seva creació per la regulació dels drets humans i en 1991, s’estableix la Constitució d’Antioquia. Des de llavors, el poble Embera té gran part del seu territori com a resguard, figura que suposa la consagració com una propietat col·lectiva sota tres principis: inalienable, intransferible i inembargable. Amb aquest resguard es blinda el territori dels pobles indígenes de manera legal perquè no hi hagi venda, embargaments o processos de comerç de la terra. Cal dir que el resguard del poble Embera va produir-se en un moment ‘boom de l’indigenisme a Colòmbia’ el 1985, i l’Estat va aprofitar-se per incidir ràpidament. Però ara, els pobles que no vam viure aquell moment històric, ens toca seguir lluitant per aconseguir el resguard. El problema radica en què els territoris del meu poble, si bé el meu avi ha viscut allà més de 100 anys, estan concessionats a multinacionals mineres o hidroelèctriques. D’una banda, el govern ens diu que “tenim el dret a la nostra terra”, però d’altra, també afirma que la propietat del subsòl és de l’Estat. I aquest és l’error, els governs posen per sobre l’interès econòmic a l’interès humà. El que s’ha aconseguit i pel que seguirem lluitant és per establir normes per protegir a aquells que vivim sobre el sòl, per tal que no pugui ser tan fàcil moure a la gent. Les comunitats no som objectes que pots desplaçar a la teva voluntat i segons les teves necessitats econòmiques.
Lafede.cat: Quin paper juga el moviment indígena?
Richar Sierra: El moviment indígena és una aportació a la pau, una aportació per atrevir-nos a parlar, organitzar-nos i avançar com a procés social que incideix en polítiques públiques. No ha estat fàcil perquè ens assassinen o amenacen, com és el meu cas. Ens han desaparegut companys, però hem resistit. Hi ha una qüestió de poble, d’identitat, que li dóna més força. No és el mateix quan lluites com una persona individual que com a poble.
Nosaltres com a moviment indígena tenim molt bona acceptació entre l’opinió pública perquè hi ha una cosa que si bé no és la millor juga a favor nostre, i és la visió del ‘«pobret indi que lluita pels seus drets’. Aquesta certa compassió discriminatòria no ens importa si ens ajuda a reivindicar els nostres drets. Hi ha sectors que fan costat al moviment indígena però no hi ha una voluntat unitària del poble colombià de dignificar l’exemple de la lluita dels pobles indígenes, això no ho tenim. Això no existeix a Colòmbia perquè hi ha una desarticulació dels moviments socials. A Colòmbia tots fem marxa: els professors, els camioners, els miners etc. El moviment indígena fem la ‘minga’, concepte molt similar que recull el treball comunitari i organitzat. Per això diem que “el camí cap als nostres drets, ho arreglem amb mingas”. Estem organitzats sectorialment però no en aliances més grans. D’altra banda, hi ha sectors econòmics que no ens donen suport per res. Alguns economistes diuen que som una amenaça per a l’Estat i un pal a la roda. El nostre treball en aquest sentit és fer-los veure que si incidim en els rius no és per a nosaltres, és per a totes. Si defensem la naturalesa és perquè sabem que va bé per a tots. Els indígenes som una proposta de vida, de pau i d’equilibri. Creiem que podem conviure entre la naturalesa i la humanitat, no hem de ser bèsties salvatges que devorem tot, doncs hem demostrat que hem viscut sense la necessitat d’acabar amb el territori.
Lafede.cat: En relació al Tractat Vinculant, quina importància tindria la seva aprovació?
Richar Sierra: Crec que el Tractat és important perquè materialitza la lluita de les bases, de les comunitats, dels pobles davant els efectes negatius que encobreixen les multinacionals. És una opció per defensar-se i per apel·lar en el cas que es generin afectacions futures. És una alternativa a la qual podrien apel·lar els pobles quan l’Estat o el govern no defensi ni garanteixi els drets d’aquestes comunitats.
En el cas de Colòmbia hi ha una evidència que grups econòmics i multinacionals han finançat el paramilitarisme. És a dir, les multinacionals han estat còmplices finançadors d’assassinats, de desplaçament de les comunitats, per després instal·lar-se en els territoris de manera legal. Així i tot, diria que el Tractat no és alguna cosa que tingui un efecte immediat en els territoris perquè si la gent no sap o no coneix els seus drets, serà molt difícil que pugui accedir a recursos o mirar el procediment per tramitar una demanda. A més si els Estats són còmplices, i sempre busquen la manera de minimitzar la gravetat i desvirtuar el concepte de violació de drets humans, buscaran també la manera de mitigar les possibilitats de l’ús del Tractat Vinculant. Per a nosaltres, com a moviment indígena, és una eina que a futur es pot convertir en un instrument al qual apel·lar, com és el conveni 169 de l’OIT, que ens va servir per exigir al govern el reconeixement dels drets dels pobles. Aquests instruments són fonamentals per avançar i prendre mesures per controlar la força voraç que té el capitalisme per l’opció extractivista que les multinacionals han implementat a Amèrica. Si no els sortim al pas, el poder de les multinacionals serà cada vegada més gran.
L’objecte del Tractat és beneficiar a les víctimes de violació de drets humans i és molt positiu blindar aquest tipus de protecció a les comunitats. L’actual esborrany del Tractat aborda aspectes generals com les obligacions de les multinacionals, les maneres i els instruments de control, però no facilita que ingressin als territoris. A més no poden perquè hi ha altres normes ja escrites que frenen l’ingrés, el mateix conveni 159 de la OIT obliga la consulta prèvia, lliure i informada per a qualsevol projecte o multinacional que vulgui intervenir en territoris que afectin a comunitats indígenes. Llavors no pot ser que un Tractat vagi en contra o en retroactivitat d’una normativa que ja beneficia els drets dels territoris.
Richar Sierra, Nacions Unides (Ginebra, octubre de 2017) | Font pròpia