El 18 d’abril va fer un any que van començar les protestes a Nicaragua. Lafede.cat ha mostrat reiteradament la seva preocupació per la situació del país. La periodista i comunicadora Wendy Quintero ha visitat Barcelona convidada per Sant Just Solidari. Fundadora i sòcia de Ràdio Camoapa, Wendy Quintero ha estat professora i ha treballat a diferents mitjans. La seva última feina va ser com portaveu i responsable de comunicació del Centro Nicaragüense de Derechos Humanos-CENIDH, organització perseguida per la seva tasca de defensa dels drets humans.
Periodista i comunicadora nicaragüenca, Wendy Quintero. abril 2018. Foto: Lafede.cat
Des de l’esclat de la crisi social i política a Nicaragua ara fa un any, Lafede.cat ha mostrat la seva preocupació per la situació del país en diverses ocasions, i també per la criminalització de les ONG. Amb motiu d’aquest primer aniversari ha subscrit el comunicat de la Coordinadora estatal “Reiteramos al Gobierno de Nicaragua su obligación de respetar los derechos humanos”. El CENIDH és una organització amb 29 anys de trajectòria en la defensa dels drets humans a Nicaragua. La seva presidenta Vilma Nuñez, de 80 anys, va estar empresonada en temps de Somoza per defensar els presos polítics de l’època. Durante el 2018 el Centre va acollir totes les denúncies de persones que van patir la repressió i, a la vegada, va ser objecte de la mateixa ja que les seves instal·lacions van ser tancades pel govern i el desembre passat l’Asamblea Nacional li va retirar la personalitat jurídica. Dels 22 professionals que integraven el CENIDH, 19 han sortit del país per por a ser detinguts i empresonats. Wendy Quintero va ser l’última en exiliar-se. Quintero és vicepresidenta de la Red de Mujeres d’AMARC-ALC, l’Asociación Mundial de Radios Comunitarias d’Amèrica Latina y el Caribe. Ha guanyat diversos premis de periodisme pel seu compromís social. També és defensora dels drets humans i ha treballat en diversos municipis en projectes de salut comunitària, municipalisme, gènere i medi ambient. Juntament amb la presidenta del CENIDH ha estat a Ginebra per explicar la situació del país a Nacions Unides. Aquest any, el proper mes de maig, Nicaragua presenta l’Examen Periòdic Universal de Drets Humans.
Els informes del CENIDH van ser una de les fonts més consultades per conèixer la situació de Nicaragua durant la crisi. Quina valoració feu del moment actual?
L’últim Informe que vam fer va ser el del desembre de l’any passat. El 18 d’abril va haver un despertar de la població però cal dir que no és que el país es trenqués aquell dia sinó que hi ha un esclat per acumulació. Des de fa almenys tres eleccions hi ha denúncies de frau, i des de fa com a mínim onze anys des de diferents sectors es denuncien violacions dels drets humans. Que la gent surti al carrer el 18 d’abril és perquè es fa públic que hi va haver un desfalc de la seguretat social, però no per culpa del govern sandinista sinó de tots els governs dels últims 20 o 30 anys que l’han fet servir com a «caja chica». Una altra cosa és que l’organisme responsable de la seguretat social ha passat de tenir 1.000 funcionaris a tenir 3.500 amb l’actual govern, i que per treballar a l’Estat hagis de ser membre del partit, i això és il·legal.
Ara mateix a Nicaragua no es respecta ni el dret a la mobilització ni la llibertat de premsa. La repressió de les protestes contra el Govern ha estat indiscriminada. Hem documentat casos de gent condemnada a 18 anys per vendre banderes! Hi ha molta gent detinguda sense judici. El maig de 2018 va començar un Diàleg Nacional amb l’església, com a mediadora, que es va trencar i després la repressió va ser encara pitjor. Hem comptabilitzat 812 persones detingudes que són presos polítics. La Comisión Interamericana de Derechos Humanos-CIDH parla de 325 morts i l‘Asociación Nicaragüense Pro Derechos Humanos de més de 500. Els resultats del Grup d’Experts de l’OEA que van visitar el país arran de les acusacions del Govern de que aquestes organitzacions anteriors mentien són encara pitjors i, per això, el 12 de desembre van ser «convidats» a sortir del país, així com els membres de l’Oficina del Alt Comissionat de Nacions Unides. La Comisión Permanente de Derechos Humanos-CPDH es l’únic organisme que continua treballant al país però sota assetjament. La gent té por a anar a les seves oficines perquè hi ha la policia a l’exterior i si vas a presentar una denúncia poden detenir-te a la sortida.
“El CENIDH havia comptabilitzat 50.000 persones que havien sortit del país entre abril i desembre i el govern de Costa Rica 80.000 persones de gener a desembre.”
A la nova Taula de negociació la moneda de canvi són els presos. Hi ha hagut moltes excarcelacions però continuen els processos judicials. En molts casos se’ls ha concedit «casa por carcel» però el Govern no reconeix que són presos polítics i no anula els càrrecs perquè els tracta com a presos comuns. A més hi ha un grup indeterminat de persones desaparegudes de les quals ni tan sols hi ha xifres oficials. Algunes fonts parlen de més de 2.000 persones.
D’altra banda està la gent a l’exili. El CENIDH havia comptabilitzat 50.000 persones que havien sortit del país entre abril i desembre, i el govern de Costa Rica 80.000 persones de gener a desembre. El procés per aconseguir l’estatus d’exiliat és molt lent. A la gent se l’està citant el 2020 i el 2021 i mentrestant no poden treballar i viuen amuntegats o al carrer o els parcs. En alguns casos la gent que ha tornat ha estat detinguda o ha desaparegut. Pel que fa al CENIDH, s’ha intentat revertir el procés legal de retirada de la personalitat jurídica però és molt difícil perquè no s’han volgut ni acceptar els documents. Un grup nombrós de treballadors i treballadores s’han organitzat a Costa Rica i han engegat un altre organisme de drets humans que es diu «Nicaragua nunca más».
Periodista i comunicadora nicaragüenca, Wendy Quintero. abril 2018. Foto: Lafede.cat
Què ha anat a fer a Ginebra?
Just aquest any Nicaragua presenta el seu Examen Periòdic de Drets Humans. AMARC-ALC, juntament amb dues organitzacions més que defensen la llibertat de premsa i d’expressió, hem presentat un Informe Sombra a la tercera pre-sessió de l’Examen, l’espai on tant l’Estat com les ONG presenten els seus informes. No cal dir que la diferència entre uns i altres és molt gran. El nostre Informe recull atacs contra periodistes i el clima d’impunitat, casos de censura indirecta i de criminalització de la llibertat d’expressió i reunió, i fa recomanacions en tots els casos. A Ginebra hem parlat amb 16 missions diplomàtiques i dues relatories –la de Defensa dels drets humans i per als presos—, i amb l’equip tècnic que realitza l’Examen. En el cas de la llibertat de premsa el Govern no només no ha complert les recomanacions que s’havien fet en ocasions anteriors, sinó que la situació s’ha agreujat.
Quina és la situació de a llibertat de premsa?
Des que van començar a governar Ortega i Murillo van trencar amb la Llei d’accés a la informació pública: no es fan conferències oficials de premsa i els únics que tenen accés són els mitjans de la seva família. Tot i que la constitució diu que no pot haver monopolis, ells tenen 6 canals de televisió, 20 ràdios i han adjudicat freqüències de ràdio i televisió locals. Com que no es fa diferència entre Govern i partit s’han tancat mitjans per la dificultat de treballar si no reprodueixes el discurs governamental. D’altra banda, en la majoria de protestes els periodistes han estat agredits o se’ls hi han requisat els equips. Hi ha sis periodistes presos, un d’ells amb 17 anys de condemna per tràfic d’armes i terrorisme, quan estava a un «tranque» gravant les protestes. Dos periodistes de 100% Noticias porten més de 100 dies a presó sense judici i en presons d’alta seguretat o aïllats. Per nosaltres són presos polítics. Van ser detinguts a la redacció. Ara a l’abril farà també un any de la mort del periodista Àngel Gahona, l’únic cas en que s’han trobat i condemnat els responsables a més de 25 any però la pròpia família i molts periodistes independents creuen que només són bocs expiatoris.
“Hem comptabilitzat 72 periodistes exiliats, ara molts informen des de Costa Rica.”
L’associació de Periodistas y Comunicadors Independents de Nicaragua a què pertanyo juntament amb la Fundación Violeta Barrios de Chamorro hem comptabilitzat 72 periodistes exiliats, ara molts informen des de Costa Rica i a través de les xarxes socials. El periodista Carlos Fernando Chamorro ha hagut de sortir del país amb tota la redacció perquè els van avisar que els detindrien i ara fan els seus informatius des de Costa Rica.
Tampoc no es garanteix el dret a la comunicació comunitària. S’han donat casos de retirar la personalitat jurídica a fundacions i confiscar els equips de les ràdios que tenien, mesura completament il·legal i que considerem un robatori de l’Estat. La meva ràdio, Radio Camoapa al centre del país, al departament de Boaco, té una patrulla davant de les seves instal·lacions. Aquesta és la manera d’atemorir o avisar. Molts periodistes estrangers han estat testimoni directe de les mentides oficials, entre d’altres coses perquè també han estat agredits en el transcurs de les protestes o se’ls hi han confiscat equips.
Periodista i comunicadora nicaragüenca, Wendy Quintero. abril 2018. Foto: Lafede.cat
Moltes ONG catalanes fan la seva feina amb por i preocupació per la situació, però no volen abandonar les comunitats amb què treballen de fa anys. Quina és la millor manera de donar suport ara?
A partir de 2015 el Govern va canviar les regles per a les ONG de cooperació i drets humans. Les va començar a veure com opositores. Moltes ONG internacionals van marxar, però després que comencessin les protestes han tornat o miren d’ajudar com poden perquè hi ha més traves legals, i es fan greus acusacions sense fonament. A algunes a què es va retirar la personalitat jurídica se les ha acusades de rentat de diners. Moltes han estat acusades també de rebre diners dels EEUU però els primers que tenen negocis als EEUU són els Ortega-Murillo. Efectivament els EEUU han augmentat el finançament d’organitzacions de la societat civil, de 1.5 a 3 milions de dòlars però quan es mira on han anat a parar els fons d’USAID els majors beneficiaris dels fons van ser la Policia Nacional, l’exèrcit o el Ministeri de Salut, o sigui el propi Govern.
El més important ara, el que cal, és atendre la crisi de les persones nicaragüenques refugiades a Costa Rica perquè el president del país va prometre un full de ruta per donar-los suport que encara no existeix. També és important fer incidència als Estats perquè demanin explicacions sobre la situació de NIcaragua. La pressió internacional és important. És molt positiu que la UE i els EEUU hagin imposat ja sancions específiques a funcionaris concrets, sancions econòmiques o prohibicions de viatjar fora del país perquè hi ha moltes acusacions de corrupció. I cal demanar també que tornin els organismes de drets humans al país per fer seguiment de la situació.
Més informació: Comunicat de la Coordinadora Estatal de organizaciones de cooperación para el desarrollo, 23 d’abril de 2019: “Reiteramos al Gobierno de Nicaragua su obligación de respetar los derechos humanos”.
Es cert que hi ha organitzacions socials que s’han mobilitzat per donar suport als drets dels i les immigrants, pero ni amb fets tan greus com la perdua de l’atencio sanitaria per a les persones sense papers han aconseguit les convocatories de protesta omplir els carrers. Tampoc la societat ha donat suport a les reivindicacions realitzades davant el Centre d’Internament d’Estrangers d’Aluche (Madrid). Responsables politics miren cap a un altre costat o titllen de violents als que intenten arribar a Europa. Els i les que aconsegueixen traspassar les fronteres reben un tracte discriminatori que els fa malviure. Fins i tot algunes ONG, amb l’arribada de la crisi economica a Espanya, han virat el desti dels seus pressupostos per atendre les necessitats “dels d’aqui”. I els governs utilitzen la immigracio per difondre la por entre la poblacio autoctona: la por perque ens treuran la feina, ens transmetran malalties, ens robaran.