La cinquena trobada “Canviar l’educació per a canviar el món” es va obrir amb la taula rodona “El pacifisme és de boomers? Reptes educatius en un món violent”, on es van abordar els reptes de l’educació per la pau en diferents contextos.
A la taula rodona, moderada per Cécile Barbeito de l’Escola de Cultura de Pau, van participar, com a representants de l’educació formal, per una banda Toni Álvarez, mestre d’escola pública que va ser insubmís i ara participa de la campanya “Desmilitaritzem l’educació” i, en línia, Lucia Meneses, directora del projecte Laboratorio de Paz de la Universitat Nacional de Colombia, un país que malgrat l’acord de pau encara viu les conseqüències del conflicte armat. També van participar Yusra Touri, jove educadora social catalana, activista antiracista i panafricanista catalana, i l’Udi Raz, investigador jueu a l’Escola Postgrau de Cultures i Societats Musulmanes de Berlín, i membre de la Jewish Voice for Peace.
Educar per la pau a les aules de Catalunya i de Colòmbia
Pel que fa a l’educació formal, tant el Toni Álvarez com la Lucía Meneses, malgrat els seus diferents contextos, han compartit la necessitat que hi hagi una aposta política real per l’educació per la pau, amb un compromís real de les institucions educatives i del professorat, i la importància de vincular la pau a la realitat més concreta i immediata de l’alumnat.
Toni Álvarez va començar la seva intervenció explicant que, malgrat existir a Catalunya un marc normatiu i educatiu aparentment favorables, no resulta fàcil educar per la pau. Álvarez va recordar que hi han dues resolucions parlamentàries relativament recents, de 2016 i 2020, que insten al govern, entre d’altres, a impedir la presència de l’exèrcit en espais, centres i esdeveniments educatius com el Saló d’Ensenyament o els salons de la infància, o a no concedir ajuts ni donar suport públic a la indústria militar a Catalunya, i tampoc a través de la recerca acadèmica. “Hi ha normatives, declaracions d’intencions, però falten fets. Veient el que passa cada dia al món, el que passa a Palestina o a Alemanya, fa vergonya dir que hem de posar el cos a les nostres aules per educar per la pau, però sí, cal fer-ho i té un cost personal”. Álvarez va lamentar que les resolucions no s’estiguin complint, i que per fer-les efectives calgui sovint que els i les mestres ho forcin de manera personal, com ara davant el fet que els cossos policials entrin armats a les escoles.
Pel que fa als continguts, Álvarez va assenyalar que el currículum actual de primària i de secundària contempla que cal vincular la pau a la comprensió del funcionament del món, però això sovint no es connecta amb el funcionaments dels centres i la pròpia realitat dels i les alumnes: «Si no es mostren les exclusions i com funciona el capitalisme, la pau és abstracta i naïf. Cal parlar de la violència social i econòmica que reben els nostres alumnes, dels desnonaments, de les famílies a l’atur, tot això ho tenim a la classe. Hem de vincular la pau a les migracions, a la despesa en armament, parlar del que podríem fer amb aquests diners, i vincular la pau amb la justícia social”.
Álvarez destacà que als centres es fa un gran esforç per la convivència i resoldre els conflictes que es generen de manera noviolenta, però que costa molt treballar els malestars i les violències que venen de fora del centre: «els centres educatius no ens hi posem, perquè llavors cal posicionar-se políticament. No podem quedar-nos en un folklorisme quan parlem de pau als centres educatius, en una foto d’Instagram el dia del Denip. Parlar de pau ha de ser també parlar de la cultura de democràcia dels centres i en això estem anant enrere normativament». Toni Álvarez va afegir, des de la seva experiència com a insubmís, que malgrat el pacifisme sembli de gent gran i de boomers, ell veia en els moviments socials actuals, el sindicat de llogateres o les activistes pel canvi climàtic, un relleu en la manera de fer, i hi reconeixia la cultura de lluita del moviment social per la pau o dels i grups antimilitaristes dels anys 80 i 90.
Per la seva banda, i des de Colòmbia, la professora Lucía Meneses va presentar el treball que fan a la seu de La Paz de la Universitat Nacional de Colòmbia, una seu creada el 2019 al departament “El Cesar” en el nord de Colòmbia, amb la idea d’apropar la universitat a les comunitats camperoles i indígenes, en un territori fortament afectat pel conflicte armat (el tercer en nombre de víctimes de desaparició forçada), amb una notable manca d’accés a serveis bàsics, i amb la majoria de l’alumnat víctima directa de la violència. Meneses va explicar que el govern colombià va crear les càtedres per la pau per llei el 2014, dos anys abans que es signés l’acord de pau, per tal d’introduir el tema a tots els nivells educatius. Des que al plebiscit sobre l’acord de pau va sortir el no, les càtedres han estat especialment útils.
Meneses va donar molts exemples de com la seva universitat es comprometia amb la pau tant a nivell macro com micro: a nivell macro signava convenis de col·laboració o donava suport a organismes de víctimes en la realització dels seus informes, i a nivell micro docents i estudiants es comprometien a mantenir converses incòmodes, a parlar de coses que fora no els resultava fàcil. A nivell acadèmic es va crear un curs pont, «l’any de la fundamentació», per dotar de competències bàsiques a l’alumnat, i entre aquestes es va introduir la “formació ciutadana i la construcció de pau», amb assignatures com «drets humans i equitat», on s’aborden temes poc tractats a la regió com ara la diversitat de gènere, ètnica i sexual, o s’introduïen assignatures com la de “cultura de pau». Els i les estudiants tenen així accés a dades i informes relacionats amb les causes profundes del conflicte (com ara la problemàtica de la terra i la desigualtat), i poden participar en esdeveniments relacionats amb el context de violència de la regió, on interactuen amb altres persones i actors socials (també ex combatents) amb punts de vista diferents al seus. Entre els resultats positius d’aquest programa educatiu va destacar: «el treball d’uns alumnes va demostrar la relació entre la instal·lació de les empreses mineres i la violència paramilitar, el que els va permetre construir discursos complexos sobre les causes del conflicte; quan se’ls faciliten dades i investigacions, allunyades del que reben per les xarxes socials o els mitjans més partidistes, matisen les seves posicions i els seus arguments, i han emergit lideratges juvenils compromesos amb els drets humans que porten endavant iniciatives a diferents barris i comunitats».
Educar per la pau des del coneixement situat i l’activisme a Catalunya i a Alemanya
A la taula rodona, les veus més joves i activistes van apel·lar també a tenir presents les violències estructurals a l’hora de parlar de pau, i van reclamar més atenció a les seves idees i propostes, i noves mirades feministes, queer i antiracistes de la pau. Així la Yousra Touri, jove educadora social d’origen migrant, vinculada a Unitat contra el racisme i el feixisme i a la Xarxa d’Acció Panafricanista, «de la generació Z però amb ànima de boomer», va reivindicar més escolta, més reconeixement, més diàleg, i baixar la pau a un nivell més local i immediat. Va fer una forta reivindicació de la participació dels i les joves: «Preguntar-se si la pau és de boomers és no reconèixer el que fan molts joves com les acampades per Palestina a les universitats. Sovint s’invalida la nostra manera d’organitzar-nos o participar, hi ha moltes joves a instituts i universitats interessats en aquestes temàtiques, ens centrem en resistències locals més enllà de les globals, però no tenim espais per trobar-nos, la pandèmia ens ha destrossat els primers anys laborals, els nostres espais de reunió, ara tot és més difícil i ens costa mantenir la constància. La vida cada vegada és més violenta i l’objectiu de les joves és sobreviure en un sistema violent. Com podem demanar-los que formin part de moviments revolucionaris quan els hem robat els somnis, les esperances i el futur?».
Touri va denunciar que darrera la invisibilització del seu compromís estava la manca de poder i capacitat perquè s’escolti la seva veu i el seu relat: «dins els espais educatius però també en els mitjans i en les institucions hi ha un relat homogeni i no hi tenim accés, en l’era de la informació és quan estem més desinformats, i caldria més diversitat de veus». Touri va demanar més i millor diàleg intergeneracional per conèixer les preocupacions de les generacions més joves, com ara l’accés a un habitatge digne, al món laboral o els drets de les persones en situació irregular: «Quan parlem de pau, no podem ignorar el context de violències que s’estan gestant constantment en les nostres llars i entorns propers». Touri va citar al líder revolucionari Thomas Sankara: «la joventut ha de ser la força motriu de la revolució però potser la revolució comença per mirar la persona a qui mai has mirat, o dirigir la paraula a algú a qui has ignorat».
Des d’Alemanya, el jove investigador i activista per la pau Udi Raz, va aportar una mirada que trenca completament totes les idees establertes i els prejudicis sobre la comunitat jueva o el suport a Palestina. A Alemanya s’han prohibit les mostres de suport a Palestina a les escoles i Raz, jueu amb kipà i kufiya, ha estat detingut per organitzar convocatòries per demanar l’alt el foc a Palestina. Raz responsabilitza a l’elit política d’haver imposat una sola visió sobre Palestina i la comunitat jueva des de l’holocaust: «Des del 7 d’octubre hem vist el rostre real de les institucions, ara ja no hi ha màscares i veiem la realitat tal com és. Gaza ens recorda que hem de desenvolupar estratègies per lluitar per aquell canvi que ens beneficiarà a tots i totes. La pau només serà possible si abans aconseguim l’alliberament de les estructures supremacistes racistes i del capitalisme que ens porten a la injustícia social i a la climàtica. Hem de tenir clar que les lluites per l’alliberament estan interrelacionades, i ens hem d’empoderar les unes a les altres en aquest procés d’assolir l’alliberament per a tothom, ningú serà lliure fins que totes siguem lliures».
En relació a la polarització sobre el conflicte va manifestar que posicionar-se a favor de la democràcia i les drets humans no és estar a cap extrem, mentre que defensar el genocidi sí que ho és, i que la pau s’aconseguiria quan aquest fos el posicionament majoritari. Raz entén el pacifisme com una forma de resistència, i denuncià que el govern d’Alemanya ho presenta com a inútil i impossible, i criminalitza tothom que parli a favor d’un alto el foc o de la defensa dels drets humans. «Molts jueus són instrumentalitzats per culpar de l’antisemitisme a la població musulmana, però a l’elit política alemanya no l’importen els jueus, només els que estan disposats a reproduir el racisme antimusulmà. Alliberar Palestina del sionisme també significa alliberar el judaisme d’aquesta ideologia».
Com a investigador Raz va defensar la utilitat de les teories feministes i queer per repensar el pacifisme: «Ens han ensenyat que els cossos poden acollir diferents identitats alhora. No es tracta només de veure si dos conceptes són contradictoris, sinó de construir ponts entre ells. Una persona pot tenir múltiples formes d’identificació. Aquesta capacitat d’encaixar múltiples identitats és un tresor de les teories queer». Raz va reivindicar també que aquestes noves perspectives permetien no dependre de les mirades hegemòniques: «Hem de reunir-nos, empoderar-nos i pensar també en aquelles persones que no poden participar en el debat perquè estan sotmeses a genocidis, neteges ètniques o estats d’apartheid, com Palestina». A les institucions educatives Raz els va reclamar fets basats en la recerca científica, i fomentar la reflexió crítica a partir d’ells, i els va demanar també espais de trobada, fins i tot físics, per compartir experiències: «Cal reconèixer que portem una motxilla de traumes, que passen de generació en generació. Hem d’afrontar aquests traumes per sanar-nos, i així sanar la societat en conjunt».