Sorry, this entry is only available in Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
Més de 200 persones van participar a la V trobada «Canviar l’educació per canviar el món», que va tenir lloc el 25 i 26 d’octubre a Mataró. La federació fa una valoració molt positiva tant de la participació com de la qualitat dels debats i propostes educatives. Per primera vegada la trobada incloïa activitats de lleure per als més petits. La taula rodona inaugural va plantejar molts i interessants debats sobre l’educació per la pau i va comptar amb la mirades des de Colòmbia i Alemanya.
Malgrat el mal temps, les jornades educatives van reunir 228 persones al Tecnocampus de Mataró, el 45,7% de les quals vinculades a les organitzacions de Justícia global, el 39,5% al món educatiu i el 14,7% a les institucions. Mariano Flores, vocal d’Educació de la federació va obrir les jornades el divendres 25, juntament amb els i les representants de les administracions facilitadores, que van reconèixer el valor de la iniciativa, i acte seguit va tenir lloc un interessant debat local-global on es van compartir idees i neguits sobre l’educació per la pau. El debat va estar moderat per Cecile Barbeito i sota el títol «El pacifisme és de boomers? Reptes educatius en un món violent» es va reflexionar sobre com educar per la pau i promoure el pacifisme, des de diferents posicions en el sistema educatiu, i en diferents contextos socials i polítics.
El dissabte al matí es van presentar 18 experiències corresponents als sis eixos d’Educació per a la Justícia global: justícia ambiental, drets humans i governança, justícia econòmica i social, pau i noviolència, perspectiva feminista i interculturalitat). Van participar persones i experiències educatives de Barcelona i de Mataró, però també de Lleida, Sant Boi, Sant Cugat, Barcelona, Rubí, Sant Celoni, Sabadell i l’Hospitalet de Llobregat. Dissabte a la tarda tarda, i per primera vegada, van participar infants i joves d’esplais i caus, 16 caps i 46 infants, amb un programa d’activitats adaptat per a ells.
Reconeixement i compromís de les institucions facilitadores
El director de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona-Diba, Antoni Montseny, va afirmar que compartien la convicció que «una ciutadania compromesa amb els valors de la pau i els drets humans és realment l’antídot necessari contra els extremismes i la violència», i que cada vegada és més evident el fil que connecta les vulneracions i la defensa dels drets humans a casa nostra i a la resta de països. La Diba valora especialment que s’apropi la reflexió i la pràctica, el treball en xarxa per incrementar la cobertura de les accions educatives que generen coneixement crític i participació; i que es posi en valor el que ja estan fent molts agents educatius: “Les experiències educatives que es presenten constitueixen una esperança, són la millor forma de contrarestar els discursos d’odi”, va dir.
Per la seva part la directora general de Cooperació, Yoya Alcoceba va reiterar el compromís del govern amb tots els actors impulsors de la trobada en considerar-los “estratègics per reconstruir una ciutadania compromesa, democràtica i amb consciència global”, i va fer una crida a ampliar l’univers d’actors implicats. Es va comprometre públicament a compartir l’esborrany de l’Estratègia d’Educació Global abans que acabés l’any: “ Fa 20 anys que el sector la demana, a l’anterior legislatura es va posar l’accelerador, s’ha fet arqueologia sobre tot el parlat i debatut i ara disposem d’un document però cal que s’ho miri el nou equip de la Conselleria”. Va destacar també com a prioritats, el treball amb el Departament d’Educació, per tal d’ordenar tot el que s’ha fet i apropar els recursos de les ONG al professorat, facilitar els intercanvis i la formació del professorat, i vincular-ho tot al procés obert al Consell Català de Foment de la Pau per disposar d’una política catalana de pau.
Per la seva part Marta Moya, regidora de Joventut i Emancipació juvenil, Solidaritat i Cooperació de Mataró, va mostrar la seva satisfacció perquè la trobada es fes a la seva ciutat, i la seva convicció que l’educació era una eina de canvi social i de construcció d’un món més just, i que la trobada permetia repensar-se i empoderar els diferents actors per esdevenir protagonistes d’un canvi positiu. «En un món on les desigualtats persisteixen, les condicions, tant ambientals com socials, exigeixen noves maneres de pensar i actuar. Aquesta trobada no és només un espai de reflexió, sinó també una crida a l’acció».
Educar per la pau a les aules de Catalunya i de Colòmbia
La taula rodona d’obertura va comptar, per una banda i com a representants de l’educació formal, amb el Toni Álvarez, mestre d’escola pública que va ser insubmís i ara participa de la campanya “Desmilitaritzem l’educació”; i on line amb Lucia Meneses, directora del projecte Laboratorio de Paz de la Universitat Nacional de Colombia, un país que malgrat l’acord de pau encara viu les conseqüències del conflicte armat. D’altra banda van participar Yusra Touri, jove educadora social catalana, activista antiracista i panafricanista catalana, i l’Udi Raz, investigador jueu a l’Escola Postgrau de Cultures i Societats Musulmanes de Berlín, i membre de la Jewish Voice for Peace. L’Udi Raz ha estat detingut per organitzar protestes per l’alt el foc a Palestina, en un país especialment hostil i molt vigilant amb les mostres d’antisemitisme.
Pel que fa a l’educació formal, tant el Toni Álvarez com la Lucía Meneses, malgrat els seus diferents contextos, han compartit la necessitat que hi hagi una aposta política real per l’educació per la pau, amb un compromís real de les institucions educatives i el professorat, i la importància de vincular la pau a la realitat més concreta i immediata de l’alumnat.
El mestre Toni Álvarez va centrar la seva intervenció en com, malgrat existir a Catalunya un marc normatiu i educatiu aparentment favorables, no resulta fàcil educar per la pau. Primer de tot Álvarez va recordar que hi han dues resolucions parlamentàries relativament recents, de 2016 i 2020, que insten al govern, entre altres coses, a impedir la presència de l’exèrcit en espais, centres i esdeveniments educatius com el Saló d’Ensenyament o els salons de la infància, o a no concedir ajuts ni donar suport públic a la indústria militar a Catalunya de cap manera, i tampoc a través de la recerca acadèmica. “Hi ha normatives, declaracions d’intencions, però falten fets. Fa vergonya veient el que passa cada dia al món en general, que passa a Palestina, el que passa a Alemanya, dir que hem de posar el cos a les nostres aules, però sí, cal fer-ho i té un cost personal”. Álvarez va lamentar que les resolucions no s’estiguin complint, i que per fer-les efectives calgui sovint que els i les mestres ho forcin de manera personal, com ara davant el fet que els cossos policials entrin armats a les escoles: «la seva oferta educativa cada vegada és més gran, un dia oferiran un taller de cuina i sempre amb la pistola, i quan els hi dius si cal, diuen que segueixen ordres, hi ha un acord parlamentari que diu que això no ha de passar, però passa”.
Pel que fa als continguts, Álvarez va assenyalar que el currículum actual de primària i de secundària contempla que cal vincular la pau a la comprensió del funcionament del món, però això sovint no es connecta amb el funcionaments dels centres i la pròpia realitat dels i les alumnes: «Si no es mostren les exclusions i com funciona el capitalisme, la pau és abstracta i naïf. Cal parlar de la violència social i econòmica que reben els nostres alumnes, els desnonaments, les famílies a l’atur, tot això ho tenim a la classe. Hem de vincular la pau a les guerres a les migracions, la despesa en armament i en guerres i què podríem fer amb aquests diners, vincular la pau amb la justícia social”.
Álvarez destacà el gran esforç que es fa per la convivència i resoldre els conflictes de manera noviolenta als centres, però les dificultats per treballar els malestars i les violències que venen de fora del centre: «aquí en general els centres educatius no ens hi posem, perquè llavors cal posicionar-se políticament, i no assumim que cada dia estem fent política, des de com anem vestits, a com parlem, a què diem, com ens relacionem, allò que abans es deia el currículum ocult. No podem quedar-nos en un folklorisme quan parlem de pau als centres educatius, en una foto d’Instagram el dia del Denip. Parlar de pau ha de ser també parlar de la cultura de democràcia dels centres i en això estem anant enrere normativament». Toni Álvarez va afegir, des de la seva experiència com a insubmís, que malgrat el pacifisme sembli de gent gran i de boomers, ell veia en els moviments socials actuals, el sindicat de llogateres o les activistes pel canvi climàtic, un relleu en la manera de fer, i hi reconeixia la cultura de lluita del moviment social per la pau o dels i grups antimilitaristes dels anys 80 i 90.
Per la seva banda, i des de Colòmbia la professora Lucía Meneses va presentar el treball d’educació per la pau que fan a la seu de La Paz de la Universitat Nacional de Colòmbia, una seu creada el 2019 al departament “El Cesar” en el nord de Colòmbia, amb la idea d’apropar la universitat a les comunitats camperoles i indígenes a la universitat, en un territori fortament afectat pel conflicte armat (el tercer en nombre de víctimes de desaparició forçada), amb una notable manca d’accés a serveis bàsics, i amb la majoria de l’alumnat víctimes directes de la violència. Meneses va explicar que el govern colombià va crear les càtedres per la pau per llei el 2014, dos anys abans que es signés l’acord de pau, per tal de preparar-ho i introduir el tema a tots els nivells educatius. Com que al plebiscit del govern per aprovar-ho va sortir el no, les càtedres es van convertir en especialment útils.
Meneses va donar molts exemples de com la seva universitat es comprometia amb la pau tant a nivell macro com micro: a nivell macro signava convenis de col·laboració o donava suport a organismes de víctimes en la realització dels seus informes, i a nivell micro docents i estudiants es comprometien a mantenir converses incòmodes, a parlar de coses que fora no els resultava fàcil. A nivell docent es va crear un curs pont, «l’any de la fundamentació», per dotar de competències bàsiques a l’alumnat, i entre aquestes es va introduir la “formació ciutadana i la construcció de pau», amb assignatures com «drets humans i equitat», on s’aborden temes poc tractats a la regió com ara la diversitat de gènere, ètnica i sexual, o s’introduïen assignatures com la de “cultura de pau». Els i les estudiants tenien així accés a dades i informes relacionats amb les causes profundes del conflicte (com ara la problemàtica de la terra i la desigualtat), i se’ls facilitava la possibilitat de participar en esdeveniments relacionats amb el context de violència de la regió, on podien interactuar amb altres persones i actors socials (també ex combatents) amb punts de vista diferents al seus. Entre els resultats positius d’aquest programa educatiu va destacar: «el treball d’uns alumnes va demostrar la relació entre la instal·lació de les empreses mineres i la violència paramilitar, el que els va permetre construir discursos complexos sobre les causes del conflicte, quan se’ls faciliten dades i investigacions, allunyades del que reben per les xarxes socials o els mitjans més partidistes, matisen les seves posicions i els seus arguments, i han emergit lideratges juvenils compromesos amb els drets humans que porten endavant iniciatives a diferents barris i comunitats».
Educar per la pau des del coneixement situat i l’activisme a Catalunya i a Alemanya
A la taula rodona, les veus més joves i activistes van apel·lar també a tenir presents les violències estructurals a l’hora de parlar de pau, i van reclamar més atenció a les seves idees i propostes, i noves mirades feministes, queer i antiracistes de la pau. Així la Yousra Touri, jove educadora social d’origen migrant, vinculada a Unitat contra el racisme i el feixisme i a la Xarxa d’Acció Panafricanista, «de la generació Z però amb ànima de boomer», va reivindicar més escolta, més reconeixement, més diàleg, i baixar la pau al més local i immediat. Va fer una forta reivindicació de la participació dels i les joves: «preguntar-se si la pau és de boomers és no reconèixer el que fan molts joves com les acampades per Palestina a les universitats, sovint s’invalida la nostra manera d’organitzar-nos o participar, hi ha moltes joves a instituts i universitats interessats en aquestes temàtiques, ens centrem en resistències locals més enllà de les globals, però no tenim espais per trobar-nos, la pandèmia ens ha destrossat els primers anys laborals, els nostres espais de reunió, ara tot és més difícil i ens costa mantenir la constància. La vida cada vegada la vida és més violenta i l’objectiu de les joves és sobreviure en un sistema violent. Com podem demanar-los que formin part de moviments revolucionaris quan els hem robat els somnis, les esperances i el futur?».
Touri va denunciar que darrer la invisibilització del seu compromís estava la seva manca de poder i capacitat perquè s’escolti la seva veu i el seu relat: «dins els espais educatius però també els mitjans i les institucions hi ha un relat homogeni i no hi tenim accés, en l’era de la informació és quan estem més desinformats, el que més ens podria ajudar és permetre que la diversitat de veus i relats estigui present». Touri va demanar més i millor diàleg intergeneracional per conèixer les preocupacions de les generacions més joves, com ara l’accés a un habitatge digne, al món laboral o els drets de les persones en situació irregular: «Quan parlem de pau, no podem ignorar el context de violències que s’estan gestant constantment en les nostres llars i entorns propers». Touri va citar al líder revolucionari Thomas Sankara: «la joventut ha de ser la força motriu de la revolució però potser la revolució comença per mirar la persona a qui mai has mirat, o dirigir la paraula a algú a qui has ignorat».
Des de Alemanya, el jove investigador i activista per la pau Udi Raz, va aportar una mirada que trenca completament totes les idees establertes i els prejudicis sobre la comunitat jueva o el suport a Palestina, sobretot per venir d’un país on ’han prohibit les mostres de suport a Palestina a les escoles, i on ell mateix, jueu amb kipà i kufiya, ha estat detingut per organitzar convocatòries per demanar l’alt el foc a Palestina. Raz responsabilitza a l’elit política d’haver imposat una sola visió sobre Palestina i la comunitat jueva des de l’holocaust: «Des del 7 d’octubre hem vist el rostre real de les institucions, ara ja no hi ha màscares i veiem la realitat tal com és. Gaza ens recorda que hem de desenvolupar estratègies per portar aquell canvi que ens beneficiarà a tots i totes. La pau només serà possible si abans aconseguim l’alliberament de les estructures supremacistes racistes i del capitalisme que ens porten a la injustícia social i a la climàtica. Hem de tenir clar que les lluites per l’alliberament estan interrelacionades, i ens hem d’empoderar les unes a les altres en aquest procés d’assolir l alliberament per a tothom, ningú serà lliure fins que totes siguem lliures».
En relació a la polarització sobre el conflicte va manifestar que posicionar-se a favor de la democràcia i les drets humans no és estar a cap extrem, mentre que defensar el genocidi sí que ho és, i que la pau s’aconseguiria quan aquest fos el posicionament majoritari. Raz entén el pacifisme com una forma de resistència, i denuncia que el govern d’Alemanya ho presentava com a inútil i impossible, i criminalitza tothom que parli a favor d’un alto el foc o de la defensa dels drets humans. «Molts jueus són instrumentalitzats per culpar de l’antisemitisme a la població musulmana, però a l’elit política alemanya no l’importen els jueus, només els que estan disposats a reproduir el racisme antimusulmà. Alliberar Palestina del sionisme també significa alliberar el judaisme d’aquesta ideologia».
Com a investigador Raz va defensar la utilitat de les teories feministes i queer per repensar el pacifisme: «Ens han ensenyat que els cossos poden acollir diferents identitats alhora. No es tracta només de veure si dos conceptes són contradictoris, sinó de construir ponts entre ells. Una persona pot tenir múltiples formes d’identificació. Aquesta capacitat d’encaixar múltiples identitats és un tresor de les teories queer». Raz va reivindicar també que aquestes noves perspectives permetien no dependre de les mirades hegemòniques: «Hem de reunir-nos, empoderar-nos i pensar també en aquelles persones que no poden participar en el debat perquè estan sotmeses a genocidis, neteges ètniques o estats d’apartheid, com Palestina». A les institucions educatives Raz els va reclamar fets basats en la recerca científica, i fomentar la reflexió crítica a partir d’ells, i els va demanar també espais de trobada, fins i tot físics, per compartir experiències: «Cal reconèixer que portem una motxilla de traumes, que passen de generació en generació. Hem d’afrontar aquests traumes per sanar-nos, i així sanar la societat en conjunt».
Una iniciativa consolidada
El grup motor d’entitats i institucions que impulsen les jornades ha fet una primera valoració positiva tant de l’assistència com dels continguts i el desenvolupament de les jornades. A banda de Lafede.cat, el grup motor el formen el Centre Promotor d’APS, l’Escola Lliure del Sol, el Departament d’Educació de la Generalitat, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, el CESIRE, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i, en aquesta ocasió a més, l’Ajuntament de Mataró, el Moviment Educatiu del Maresme i les organitzacions de temps lliure Escoltes Catalans, ESPLAC i Minyons i Guies Sant Jordi. Des de l’inici de les trobades hauran passat per les trobades més de 800 persones i s’han compartit 88 experiències educatives.