Sorry, this entry is only available in Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
La nicaragüenca Magaly Castillo, el salvadorenc Ricardo Salinas i la mataronina Pilar Sánchez reflexionen a Terrassa sobre els seus processos d’aprenentatge vinculats a les lluites socials: viure una opressió en primera persona, generar xarxa per buscar solucions, ús de les expressions artístiques, tenir referents i aprendre entre iguals, algunes de les claus per a generar jovent crític.
“Per què el jovent acaba sent activista?”. Antonio Alcántara, Magaly Castillo, Pilar Sánchez i Ricardo Salinas.
L’acte central d’obertura de la quarta Trobada “Canviar l’educació per a canviar el món” que es va celebrar els dies 14 i 15 d’octubre a Terrassa, va ser la taula rodona “Per què el jovent acaba sent activista?” amb l’objectiu d’escoltar les veus dels joves amb primera persona i entendre quins són els processos individuals que els empenyen a vincular-se amb el món.
En aquesta taula, moderada per l’educador social Antonio Alcántara, van participar tres joves activistes d’orígens i entorns diferents que van explicar les seves experiències de compromís social: la nicaragüenca Magaly Castillo del grup de teatre Las Amapolas, el salvadorenc Ricardo Salinas de l’associació Plataforma Global, i Pilar Sánchez, del Sindicat de l’habitatge de Mataró.
La importància de tenir referents
Magaly Castillo, exiliada a Catalunya pel seu compromís polític que va començar a l’adolescència, va declarar-se molt propera i inclosa en la proposta de l’Educació per a la Justícia global. També va declarar-se orgullosa de pertànyer a una generació que s’havia aixecat contra un règim autoritari però que, a diferència d’altres generacions, havia desenvolupat noves eines psicosocials i artístiques més enllà del discurs polític. Què va fer que el seu cap fes un clic? La injustícia “nos toca la llaga”, va dir. En el seu cas amb només 13 anys es va rebel·lar contra l’assetjament sexual al carrer i va apropar-se a espais d’educació sexual. A partir d’aquí es va trobar al moviment feminista i als 16 anys va començar a una escola de teatre popular. En el camí de l’activisme va destacar la importància de tenir “referentas”, dones diferents, proposant altres discursos i pràctiques. Com que no pot tornar a Nicaragua per la greu situació de repressió, canalitza la seva energia fent activisme a Catalunya on ha trobat un referent important en les dones migrants racialitzades que lluiten contra el racisme i el colonialisme.
Magaly Castillo del grup de teatre Las Amapolas.
Les arts com a alternativa a les violències
Ricardo Salinas va posar sobre la taula la realitat d’unes generacions de joves de l’Amèrica Central que mai han viscut en autèntiques democràcies i que han crescut en contextos extremadament violents i, per tant, han naturalitzat la violència. En el cas de El Salvador van sortir d’un conflicte armat per entrar en les “maras” i tenen un 60% de la població vivint en la pobresa. Quin va ser el moment que ell identifica com a clau per al seu compromís social? En el seu cas va ser veure’s amb una pistola al cap i haver de marxar de casa per les amenaces d’altres joves amb els quals havia compartit infantesa. L’art i la música li van permetre sortir de la seva pròpia realitat, connectar-se amb altres persones i imaginar realitats diferents: “la violència no se soluciona amb més violència, hi ha altres maneres, però les violències sistèmiques tenen responsables polítics i acaben afectant, sobretot, a qui menys possibilitats té d’identificar-les”.
Va definir El Salvador com un estat autoritari i va alertar sobre la possibilitat que l’educació orientada a la justícia i els drets humans no arribés a la majoria de la població. Va carregar contra un sistema educatiu que fa que les persones repeteixin en comptes d’empènyer-les a crear coses noves, i que considera que la saviesa està sempre en el nord global. Ferm defensor de la necessitat de lideratges juvenils per a la transformació social, va demanar a les entitats que apostessin per donar suport als estudiants i als defensors i defensores dels drets humans més joves, perquè són sempre els que s’enfronten al poder corrupte al carrer, i hi posen el cos.
“Dignificar les coses que estem fent, col·lectivitzar la utopia i organització en tots els fronts i escales.” Magaly Castillo.
Vincular-se amb l’activisme local per coherència
Pilar Sánchez, per la seva banda, va senyalar que hi ha molts moments a la vida en que un malestar et porta a actuar. Pilar va començar a treballar als camps de refugiats a Grècia amb una ONG “gran” durant la “crisi dels refugiats” de 2015, i davant les limitacions d’actuar que tenien perquè “complien les normes del país”, va fundar la seva pròpia associació per atendre persones refugiades a les fronteres de Sèrbia. En tornar, va entrar en una crisi personal en, per una banda, adonar-se de com de poc transformador era l’assistencialisme i, per l’altra, sentir la necessitat de no tornar a una vida normalitzada: “la solidaritat no poden ser viatges d’estiu”. A partir d’aquí va apropar-se al moviment per l’habitatge per aconseguir més coherència en la seva forma de viure i de fer activisme. Ara forma part activa del Sindicat d’Habitatge de Mataró. Pilar va criticar la distància entre l’acadèmia i la realitat, i la necessitat de lligar més les teories i les pràctiques de lluita, i va destacar també el paper dels referents, i la importància de que no fossin “señoros blancs”.
Ricardo Salinas de l’associació Plataforma Global.
Poques certeses però molta esperança
Interrogats sobre els principals aprenentatges en la seva trajectòria activista, Ricardo va destacar el fet de sentir-se acompanyat i aprendre a acompanyar, i el poder de la col·lectivitat. Pilar va destacar l’experiència directa de viure un desnonament per aprendre i entendre, i el fet de les formacions de base i entre iguals, “tots som experts en alguna cosa”. Magaly va recordar que Augusto Boal, teòric del teatre de l’oprimit, deia que la solidaritat no era salvacionisme sinó empatia radical, i va demanar parlar menys de voluntariat i més d’estructures de privilegi i de desigualtats, ja que en el sud global això pot suposar perdre la vida. També va recomanar treballar des de l’alegria, l’esperança, el plaer i la creativitat.
Des del grup motor de les jornades van considerar que els autèntics experts, i les autèntiques expertes, a l’hora d’explicar què és determinant perquè els joves s’involucrin en la seva pròpia realitat són ells mateixos. De les aportacions dels tres convidats es conclou que la vivència directa de l’opressió i la injustícia és un ressort fonamental, però també no allunyar-los de l’experiència directa dels problemes i de les iniciatives per solucionar-los; acompanyar-los perquè trobin espais i propostes per fer vincle i xarxa; l’aprenentatge entre iguals i les expressions artístiques; i tenir referents propers. Els seus consells finals per “construir esperança” van ser: dignificar les coses que estem fent, col·lectivitzar la utopia i organització en tots els fronts i escales.