Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
El passat 5 de maig la FCONG va organitzar un debat amb els diferents candidats a les eleccions europees. Mentre ERC i ICV-EUiA van enviar els seus caps de llista, CiU i PSC no ho van prioritzar tant a les seves agendes. Les CUP van ser-hi per explicar els seus punts de vista, tot i no presentar-se a les eleccions, i PP i Ciutadans no van enviar cap representant. El debat va ser moderat per Ferran Casas, cap de Política del diari Ara.
Amb el títol “Les ONG volen saber”, i com ja va succeir el 2009, la FCONG va tornar a interpel·lar als partits sobre algunes qüestions relacionades amb cooperació i desenvolupament, drets de ciutadania, comerç i empreses i cultura de pau.
Font: Acte «Les ONG volen saber». 5M- debat amb els candidats a les Eleccions Europees a la seu de la FCONG.
“Estic d’acord amb el representant de les CUP que la UE està feta des de les elits i és molt millorable democràticament”. Aquest curiós consens CiU-CUP resumeix molt bé l’efecte de la crisi sobre els candidats europeus: tots els partits, en major o menor mesura, comprenen el desinterès de l’opinió pública per aquestes eleccions, estan d’acord en que la UE necessita una refundació, i en que no és prou democràtica ni transparent en qüestions fonamentals. Els diferents partits també van coincidir en que no hi ha política exterior comuna, i aquest va ser un argument de resposta recurrent: ”sense projecte comú no hi ha coherència d’acció possible, sense polítiques comunes i instruments de sanció comuns, no hi ha manera de controlar res”. Ucraïna i els refugiats sirians van ser citats repetidament com exemples del fracàs europeu, i es va parlar del Tractat de Comerç d’Armes o de la Taxa de Transaccions Financeres com mesures que, tot i positives, dilueixen la seva efectivitat en no tractar-se d’acords realment vinculants i col·lectius.
Polítiques de cooperació europees: un discurs poc aterrat
Quant a cooperació i desenvolupament, les ONG van preguntar per les prioritats i cap candidat va mencionar els pressupostos de cooperació europeus, i només algú va parlar de coherència de polítiques. Molts comentaris van ser en clau domèstica. Mentre Marc Guerrero de CiU no entrava al tema i preferia parlar de compartir seus diplomàtiques, Eduard Rivas del PSC es mostrava partidari de blindar les partides pressupostaries destinades a la cooperació, i d’una major participació de la societat civil en el procés post Objectius de Desenvolupament del Mil·leni. Ernest Urtasun, d’ICV-EUiA, va coincidir en que caldria més participació de la societat civil, però va dir que els Objectius del Mil·leni eren de mínims i que en el procés de renovació caldria ser més ambiciosos i incloure temes mediambientals i, sobretot, de coherència de polítiques. “La UE no és coherent en les seves polítiques de cooperació. En el cas UE-arc mediterrani, les polítiques comercials contradiuen les de cooperació”. Josep Maria Terricabras, d’ERC, per la seva part, va recordar que el Tractat de Lisboa col·locava les polítiques de cooperació al mateix nivell que la resta de polítiques europees, i va defensar que el que calia era reforçar la capacitat europea d’actuar en afers globals, i tenir com a prioritat el fet d’universalitzar els drets humans.
Quant al rol de l’empresa en la cooperació, Terricabras va parlar del cinisme de les ajudes condicionades, “s’ha d’obligar a les empreses a respectar els drets humans i mediambientals i crear instruments comunitaris no només d’ajut, sinó de sanció, en aquesta línia”. Urtasun, apostava per polítiques públiques de cooperació pilotades per la societat civil, i Robert Morral, de les CUP, va dir que s’havia desmantellat la cooperació per facilitar una nova colonització de les empreses catalanes i espanyoles. “A Colòmbia, el crit dels afrocolombians és Som víctimes de la inversió espanyola”.
Polítiques europees d’immigració, refugi i asil: la vergonya és no tenir-ne.
“Melilla i Lampedusa són una vergonya”. “Els CIES són una vergonya”. “El CETI de Melilla i el que va passar a la platja del Tarajal són grans vergonyes per les que ningú encara ha dimitit”. Vergonya va ser una paraula molt repetida per tots els representants polítics parlar d’immigració i asil. Les CUP, ICV-EUiA i ERC van assegurar que treballarien per tancar els CIES: “L’existència dels CIES arrenca d’una Directiva aprovada amb els vots del PP i el PSOE, i treballarem perquè es derogui”, va dir Urtasun. En general hi havia consens que calia una política real i comuna d’immigració i asil i Terricabras va parlar d’una Agència Europea d’Immigració.
Tot i que el PSC va insistir en la necessitat de tenir una altra actitud amb la immigració en un continent envellit, i Guerrero va dir que calia posar en valor els refugiats, “al Regne Unit 21 Premis Nobel són refugiats”, Urtasun va recordar que “l’extrema dreta creix per la pèrdua de cohesió social derivada de les polítiques d’austeritat i per la legitimació dels discursos xenòfobs. “Els governs francès o espanyol amb actuacions com l’expulsió de gitanos o disparar bales de goma a immigrants, legitimen aquests discursos”. Urtasun va agrair el lideratge de la societat civil en aquest tema, recordant les campanyes de SOS Racisme i UCFR per aturar el vot xenòfob. Quant a la política d’asil va dir que “els tres milions de refugiats siris sense resposta posen de manifest que ni Espanya ni Europa tenen polítiques d’asil dignes d’aquest nom”, i va advocar per acabar amb les polítiques estatals d’immigració, “segrestades pels ministeris de l’Interior”, i per tenir una d’europea enfocada a l’acollida.
Eduard Rivas, del PSC, per la seva part, va parlar de polítiques d’immigració a nivell preventiu, i de protecció i integració de les persones migrades, “no hi ha millor política d’immigració que bones polítiques d’integració”. Rivas va insistir en la necessitat de canviar la correlació de forces al Parlament i generar noves aliances per treure endavant temes com la Directiva de No Discriminació, que s’està treballant des de fa anys. Marc Guerrero de CiU, per la seva banda, va fer menció dels drets polítics europeus, i de la necessitat d’universalitzar alguns: “per què a Escòcia es poden fer referèndums i a Catalunya no?”. Guerrero va qüestionar si algunes despeses eren necessàries: “Brussel·les és monstruosa. Cal deixar de pagar edificis per oficines europees i fer més programes d’interacció com l’Erasmus”.
Tractats de lliure comerç: col·laborar o enfrontar les regles del comerç mundial?
Les ONG van interrogar als partits sobre el Tractat comercial USA-UE (TTIP) que es negocia en l’actualitat, i que sospiten que pot acabar amb l’Estat del benestar europeu, tal i com l’hem conegut fins ara. En aquest tema les posicions eren més clarament contràries que en els anteriors. Guerrero, de CiU, hi apostava clarament, “Ens cal més obertura i empatia amb l’exterior i no tant tancar-nos en el proteccionisme. Necessitem aquest tractat per generar el major espai econòmic del món, i garantir el benestar de la població europea. Estem negociant, no acceptant condicions. Cal que ens creiem al nostra pròpia capacitat política”. Rivas, del PSC, creia que un eventual acord pot ser positiu, però amb certes línies vermelles: garanties respecte als drets laborals, socials i mediambientals per mantenir els estàndards europeus, que el mecanisme de resolució de conflictes sigui Estat-Estat, excloure l’epígraf cultural i més transparència en les negociacions.
Rivas va reconèixer que l’opacitat en relació al tractat, que va per la seva cinquena ronda, era molt gran, i Terricabras, per aquesta mateixa raó, es mostrava molt escèptic: “l’opacitat ha estat extraordinària fins ara i el creixement econòmic no pot ser a qualsevol preu, no amb el model BCN-World, el tractat ha d’estar controlat i supervisat pel Parlament Europeu o pot ser una enredada colosal”. ICV-EUiA i les CUP són les forces clarament contràries al Tractat. “Amb aquest tractat la UE ha renunciat al govern mundial del comerç, és una bomba de rellotgeria que suposarà el desmantellament de molts instruments de protecció europeus i cal impugnar-ho no només pel contingut sinó pel secretisme antidemocràtic amb què es negocia. El que cal és rellançar polítiques fiscals europees i programes de cohesió, no tractats bilaterals”. Morral va recordar que ja coneixem les conseqüències desastroses dels acords de lliure comerç amb Llatinoamèrica, per a la població.
El públic va preguntar a més pel Tractat de lliure comerç UE-Marroc. Urtasun va recordar el saqueig sistemàtic del Sàhara Occidental i l’oposició exercida pel seu grup contra l’acord de pesca, que va quedar sense resultats, “Marroc gasta molts diners en fer lobby als EEUU i Brussel·les”. Guerrero, de CiU, va declarar-se partidari del dret d’autodeterminació de tots els pobles, Rivas del PSC va apel·lar de nou a l’opacitat amb què es gestionaven els temes econòmics, i Terricabras va dir que el que faltaven eren autèntiques polítiques de cooperació amb el Nord d’Àfrica. També per preguntes del públic, els partits van haver de posicionar-se respecte a la Taxa de Transaccions Financeres, i tots es van mostrar a favor. Rivas va defensar que el recaptat es dediqués a desenvolupament, Guerrero va dir que era un exemple de com la política “havia de passar per sobre de l’economia”, i Urtasun va dir que era un bon instrument per governar el capitalisme, sempre i quan no es quedés en un “impost de fireta”.
Exportació d’armes, investigació militar i l’OTAN: molta feina per fer.
El Tractat d’Armes signat per 100 països, el programa Horizon 2020 i el paper d’Israel en els projectes d’investigació militar i de seguretat europeus, i l’OTAN van ser els temes de debat. En relació al Tractat d’Armes, Morral va mostrar la seva desconfiança cap a uns països que estant al Consell de Seguretat de l’ONU són els majors fabricants i exportadors d’armes, i Urtasun va recordar que la UE exporta el 30% dels armaments mundials, i va apostar perquè la UE doni suport tècnic als processos de ratificació. Terricabras, per la seva banda, va dir que el Parlament Europeu havia de tenir un control rigorós de la despesa militar, impulsar el respecte als tractats internacionals i treballar per un de prohibició d’armes nuclears. Rivas, del PSC, va apel·lar a la coherència de polítiques, “el Tractat de Nacions Unides és un aveç però insuficient, perquè no es controla la producció”, i Guerrero va insistir que sense polítiques i instruments de sanció comuns, no hi hauria manera de controlar res.
Quant a Israel, el representant de CiU es va quedar sol en la defensa aferrissada dels acords amb Israel: “cal tenir relació amb Israel, amb els condicionants que calguin, la societat catalana i la israeliana tenen moltes coses en comú, i són capdavant
ers en investigació”. Rivas, del PSC, va tornar a parlar de l’opacitat, “és pràcticament impossible comprovar com afectarà això a la població palestina”, i Terricabras, d’ERC, va dir que respecte a Israel calia la mateixa prevenció que respecte a Turquia. Les CUP i ICV-EUiA van ser molt crítics: “És curiós el suport de CiU a un país que no respecta el dret a decidir dels palestins”, va dir Urtasun. Tan ell com Morral van donar el seu suport a la campanya BDS per al boicot a empreses israelianes. “L’hem presentat a molts ajuntaments i s’ha trobat a faltar el suport d’altres forces polítiques”, va dir Morral.
Finalment, i en relació a l’OTAN, de nou les CUP i ICV-EUiA s’hi mostraven d’acord: per Morral és antidemocràtic que hi siguem perquè Catalunya va votar no al referèndum, i no necessitem cap exèrcit, “com a país petit, entre el model de Costa Rica i Israel, millor Costa Rica”, i Urtasun va dir que treballaria per la seva dissolució, “L’OTAN és el principal instrument de dominació dels EUA cap a Europa. No hi ha defensa europea, ni s’estan abordant temes com el d’Ucraïna perquè Europa està supeditada a l’OTAN i, per tant, als EEUU. Ha de desaparèixer i conduir a un procés de disminució dels exercits estatals europeus que estan sobredimensionats i mantenir un exèrcit europeu mínim”. La resta de forces van apostar per mecanismes europeus de seguretat, “no cal exèrcit català”, va dir CiU, o per replantejar el paper de l’OTAN, “si la UE fos una autèntica Unió, ens podríem qüestionar el nostre paper dins de l’OTAN”, va dir Rivas. Terricabras era més partidari d’un procés de “decreixement” per a l’OTAN, i de reconvertir les seves estructures en forces de pacificació i intermediació. “Si desaparegués, tampoc no passaria massa res”.
On i quan comença Europa? Des del Tractat de Roma i la creació de la Comunitat Econòmica Europea en 1957, a l’aprovació del Tractat de Lisboa el passat 2009, passant pel Tractat de Maastricht el 1993, la UE continua essent una realitat en construcció, sovint massa desconeguda per al nivell de sobirania dipositat allà. Sembla que el Parlament europeu tindrà més competències, però també que el sistema de comput de vots el farà més divers i complexe. Amb unes enquestes que parlen de més del 55% d’abstenció, el que va quedar clar a la FCONG és que unes bones polítiques europees podrien garantir tant els drets dels i les europees, com els de tants pobles i països sobre els que s’hi incideix, però també que els tempos i les prioritats de aquesta institució tan llunyana, no són els de de les persones.
Més informació:
Article Devreporter – 25M, una oportunitat informativa
El que van dir els partits el 2009: Dossier Europees 2009-pdf