Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
Després d’un primer mapa sobre els impactes ambientals, un segon sobre els impactes energètics i un tercer sobre els impactes del model alimentari, aquest any Lafede.cat publica un quart mapa elaborat col·laborativament sobre els impactes de la transició verda i digital de Barcelona al Sud Global.
Aquest mapa il·lustrat és el resultat d’un procés col·lectiu amb diferents grups, entitats, organitzacions i institucions que treballen temes relacionats amb la justícia ambiental i global i en connexió amb altres territoris. El mapa complet s’ha presentat en un acte el divendres 2 de febrer i es pot descarregar aquí. També es poden demanar còpies en paper de mida A2 a l’Espai Arcadi Oliveres.
El context en què s’ha elaborat ha estat marcat per les conseqüències de la invasió russa d’Ucraïna i la crisi energètica, les seqüeles de la pandèmia de la Covid-19 del 2020, la intensificació de l’emergència climàtica, els desastres naturals i la sequera, la ràpida inflació i endeutament dels Estats, l’aprofundiment de desigualtats i l’escalada de violència a la frontera de Gaza, entre d’altres. La resposta de les institucions del Nord global ha sigut, d’una banda, un viratge cap al llenguatge de la securitització i, de l’altra, de la transició verda. A la Unió Europea, la transició verda s’ha presentat com una transició bessona, verda i digital, que han de liderar les grans corporacions. Aquesta transició requereix una gran quantitat de matèries primeres per fabricar els dispositius que permeten capturar energies renovables i la digitalització. Així, s’ha intensificat l’interès pel negoci de la transició verda, per controlar les etapes de la cadena de valor de les tecnologies «verdes» i digitals, i ha començat una cursa per les matèries primeres crítiques.
La base material per a la transició
Els minerals necessaris per a aquesta transició es troben repartits al món de manera desigual. Molts dels territoris rics en aquests recursos són al Sud global. En conseqüència, s’han convertit en el focus de governs i empreses que busquen garantir l’influx de matèries crítiques per a la transició. Com es pot veure al mapa, l’extracció de matèries primeres a països del Sud Global té greus conseqüències. El creixement de l’extracció d’aquests minerals està generant nombrosos conflictes socioambientals arreu de món. L’increment de la demanda associada a les tecnologies de descarbonització – turbines eòliques, panells fotovoltaics, vehicles elèctrics, etc.- podria arribar a representar el 2040 el 40% de la demanda global de coure, el 40% de terres rares, 60-70% de níquel, 60-70% de cobalt i el 90% de liti. Aquests minerals també són necessaris per a les tecnologies digitals, com els telèfons mòbils o dispositius bluetooth.
Per altra banda, la Xina controla part del mercat tant de tecnologies «verdes» com digitals. Així, molts dels productes manufacturats que arriben a Europa, i, per tant, a Barcelona, venen de la Xina: un 30% dels electrolitzadors, un 60% dels aerogeneradors, un 60% dels panells solars i un 40% dels cotxes elèctrics.
Model energètic
La captura d’energies renovables té una base material: per fabricar les tecnologies que en permeten la captura, són necessaris molts dels minerals que la UE ha llistat com a crítics o estratègics. Actualment, només un 7% de l’energia total consumida a Barcelona prové de fonts renovables. Per tant, canviar les fonts d’origen fòssil per renovables tindrà impactes, ja que requerirà l’extracció de minerals per fabricar els aerogenereadors, panells fotovoltaics, bateries d’emmagatzematge de l’electricitat generada, etc.
Per altra banda, infraestructures com el port tenen un consum energètic important a la ciutat. En lloc de planificar el decreixement dels creuers i minimitzar el consum energètic de les infraestructures vinculades al port, l’Ajuntament planteja electrificar el port. Si l’electricitat ha de ser de fonts renovables, això implica un increment de la demanda d’energia renovable de la ciutat.
Moure’ns per la ciutat
El mapa destaca l’impacte de la transició de la mobilitat en la demanda total de minerals. La substitució de vehicles de combustió per vehicles elèctrics és el principal impulsor de l’increment de la demanda de matèries crítiques: representa un 50-60% del total. En concret, necessiten sobretot liti, cobalt, terres rares, grafit, níquel, coure, manganès i alumini. Es preveu que la demanda mineral per a la producció de vehicles elèctrics es multipliqui per 40 el 2040.
A Barcelona, el parc total de vehicles era de 811.673 el 2021, mentre que el nombre de vehicles elèctrics i híbrids suposa un 5% del total. Polítiques com la Zona de Baixes Emissions o el Plan Renove promouen la compra de nous vehicles híbrids i elèctrics per substituir els vehicles actuals. Si s’haguessin de substituir tots els vehicles privats existents, implicaria un augment exponencial de la demanda de minerals per fabricar-los.
Per altra banda, una altra de les solucions proposades en la mobilitat són els vehicles d’hidrogen: per exemple, el Pla estratègic TMB 2025 preveu 46 autobusos d’hidrogen per al 2025, amb una aposta per l’hidrogen verd. Promoure l’hidrogen verd permet externalitzar els impactes de la necessària expansió de renovables per produir-lo a altres territoris. És a dir, permetria transportar l’hidrogen produït amb energia eòlica al Marroc o l’Alt Camp per cremar-lo en vehicles a Barcelona. De fet, a Barcelona hi ha l’única hidrogenera (estació de recàrrega d’hidrogen) d’ús públic de l’Estat espanyol, propietat d’Iberdrola de 2,5 MW i finançada amb fons europeus amb 3,8 M€.
Pel que fa a altres mitjans de transport, l’aviació és el mitjà de transport més contaminant. Per això la indústria diu que substituirà el querosè (el combustible fòssil que utilitzen els avions) per biocombustibles i hidrogen. Actualment, els biocombustibles representen menys del 0,01% de tot el combustible d’aviació utilitzat, i incrementar-ne la producció requereix més monocultius. De fet, ara com ara, els biocombustibles que es consumeixen a Europa ocupen una superfície de conreu de 9,6 milions d’hectàrees; més que tota l’illa d’Irlanda.
D’altra banda, l’hidrogen no serà viable per als vols de mitjà i llarg recorregut abans del 2050. Fins aleshores només es podria reconvertir el mercat regional i de curta distància, una gran part del qual es pot substituir per carretera o ferrocarril. Però abans que els avions d’hidrogen siguin una realitat, s’han de resoldre molts problemes, sobretot en l’àmbit de la seguretat. El desplegament d’hidrogen «verd» a l’aviació requeriria grans quantitats d’electricitat renovable, cosa que privaria a altres sectors de la necessitat de descarbonitzar-se.
La cara invisible de la digitalització: és material
Totes les tecnologies digitals necessàries per a la digitalització de la vida també tenen una base material: necessiten minerals per fabricar-se. La ciutat acull cada any el Mobile World Congress (MWC), una fira que busca desenvolupar la xarxa 5G. Internet genera el 3,7% de les emissions de CO2 globals i té un creixement del 4% anual de la intensitat energètica. El 45% del consum es realitza als centres de dades i el 24% a les xarxes de comunicació.
A més, el MWC també fomenta el consum de nous telèfons mòbils. Si cada persona major de 15 anys té un smartphone, hi hauria a Barcelona 1.461.547 smartphones en funcionament (a banda dels antics a la calaixera de cadascú). Promoure esdeveniments com el MWC implica incentivar la compra de noves tecnologies i incrementar la pressió sobre la demanda mineral.
Per altra banda, a Barcelona hi ha diversos edificis de servidors. Aquestes màquines tenen un enorme consum energètic per a la refrigeració, ja que necessiten mantenir la temperatura adequada per a tots els sistemes informàtics en ple funcionament les 24 h del dia i els 7 dies de la setmana. Per tant, la digitalització té implicacions materials.
El final del cicle
Els aparells elèctrics i electrònics continuen sent un dels fluxos de residus de més ràpid creixement a la UE, amb una taxa de creixement anual del 2%. A més, es tracta de residus que contenen tòxics, i la taxa de recollida dels quals encara és baixa: menys del 40% dels residus electrònics es reciclen a la UE.
Durant l’any 2019 es van generar 53,6 milions de tones de residus electrònics al món, de les quals només el 17,40% es van reciclar adequadament. A Barcelona, es recullen anualment al voltant de 500 tones de residus d’aparells electrònics. Hi ha una incertesa considerable sobre una quantitat significativa de residus electrònics que acaben en tràfic il·legal enviat a països com Ghana, on no hi ha recursos per reciclar adequadament. Agbogblishe, un dels abocadors electrònics més grans del món, es troba a Accra. Sense protecció ni mitjans adequats per garantir un reciclatge adequat, les persones que hi treballen estan exposades a manipulacions tòxiques que, amb freqüència, acaba causant danys molt greus a la seva salut. Molts joves, inclosos infants, recuperen metalls pesants de l’abocador per revendre’ls.
Quines són les alternatives?
En aquest context, és urgent replantejar el model econòmic. Per fer front a la crisi climàtica amb justícia global, cal avançar en la descarbonització de l’economia alhora que es redueix dràsticament la demanda de minerals. Un model econòmic basat en el creixement infinit és incompatible amb aquest imperatiu. Per tant, cal plantejar escenaris de decreixement econòmic al Nord global en general, i a Barcelona en concret, per arribar a la suficiència que garanteixi vides dignes per a tothom i la continuïtat de la vida al planeta.
La mineria urbana pot contribuir a caminar en aquesta direcció. Es tracta de la recuperació de minerals ja extrets de deixalles electròniques i altres residus presents a la ciutat és una via fins ara poc explorada però prometedora. Si bé no és un substitut per la demanda en augment de matèries primeres, la mineria urbana pot contribuir al seu subministrament amb menor impacte climàtic i social.
A més a més, és cabdal repensar d’arrel la transició de la mobilitat: per reduir la demanda mineral, cal abandonar el paradigma del vehicle individual. També promoure la mobilitat a peu i en bicicleta mentre es potencia el transport col·lectiu i públic.
Més informació:
- Materials gràfics per descarregar: mapa i infografies
- Llistat de referències bibliogràfiques
- Mapa dels impactes ambientals que genera Barcelona al món (2020)
- Mapa dels impactes del model energètic de Barcelona al Sud Global (2021)
- Mapa dels impactes del model agroalimentari de Barcelona al Sud Global (2022)