Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
Creación positiva, que té per objectiu vetllar pels drets sexuals amb perspectiva de gènere, és l’entitat que acompanya a Lafede.cat en la redacció del Protocol de prevenció de l’assetjament sexual que està previst presentar el 2019. Parlem amb Montse Pineda, coordinadora d’incidència política de l’entitat, activista feminista i pels drets de les persones amb VIH.
Montse Pineda, Creación Positiva, en l’entrevista a Lafede.cat. Novembre, 2018.
Quan parlem d’assetjament sexual en l’àmbit laboral què volem dir?
La Llei d’igualtat, el codi penal o la Llei catalana contra les violències masclistes posen el focus en l’assetjament sexual i per raó de sexe en l’àmbit laboral. Es tracta d’una perspectiva clàssica impulsada per Catharine MacKinnon que va ser adoptada pel moviment feminista. Es focalitzava en uns elements que no eren agressions sexuals però sí de coacció i de coerció de les persones, i en concret de les dones, i que tenien a veure amb allò sexual.
Aquesta perspectiva aplicada a la normativa es tradueix com a “comportament d’índole sexual no desitjat”. Però què significa d”índole sexual”? Ningú el defineix. Això vol dir que cal demostrar que ni és desitjat ni se n’ha donat el consentiment. Per assetjament s’entén comportaments insinuatius o obligacions de mantenir relacions sexuals, per exemple.
I quin paper hi tenen els protocols d’abordatge?
Els protocols que es fan actualment – elaborats per sindicats, l’empresariat i l’administració – inclouen idees de prevenció i actuació basades en la correcció, és a dir, ni en la recuperació ni en la reparació. Primer s’investiga i després s’estableixen mesures correctives a l’agressor. Aquest abordatge tradicional comença a rebre crítiques de qui treballem les violències sexuals d’una manera més àmplia perquè hi ha moltes actituds que, a la pràctica, no estan definides i això genera molta inseguretat, i fins i tot impunitat.
Creación Positiva veu com una oportunitat el protocol de Lafede.cat perquè es planteja des d’un punt de vista transformador i lligat al procés Sembrant cures que esteu duent a terme. Així doncs, fem una proposta per anar més enllà i recollir totes les violències masclistes, no només des d’una perspectiva laboral sinó també estructural: com les violències masclistes condicionen les estructures organitzatives de les entitats. A més, incorporarem la mirada d’interseccionalitat que té en compte l’assetjament LGTBIfòbic.
“La violència sexual és una de les formes elementals que té el sistema patriarcal de controlar i dominar.”
Explica millor què suposa aquest protocol de diferent.
Ampliar l’enfocament a totes les violències sexuals que es puguin produir, inclou la redefinició dels espais físics, la millora de la protecció dels espais i de les dades o establir mecanismes per poder fer una vigilància no només des de la seguretat, sinó també des del feminisme. Del que surti portarem una proposta de canvi del codi ètic. A més, és un procés que està sent col·lectiu i això ja és important perquè en la majoria de protocols qui participa són els sindicats, l’empresa o recursos humans. Aquí el procés i la metodologia ja són innovadors.
Tot això implica entendre la violència sexual no com una forma més de violència masclista sinó com una de les formes elementals que té el sistema patriarcal de controlar i dominar. Per això la perspectiva d’abordatge de les violències sexuals ha ser transversal i això vol dir que els itineraris de treball del protocol no pivotin només amb el que ha passat, sinó també amb la reparació de la víctima.
Montse Pineda, Creación Positiva, en l’entrevista a Lafede.cat. Novembre, 2018.
Algunes de les organitzacions de Lafede.cat s’autodefineixen com a feministes, creus que ho són realment? Estan lliures de violències?
Diem que som feministes, però és molt complex. Quins són els valors feministes que han de liderar les estructures i les formes de relació en una organització? Hem d’entendre que les violències sexuals són la base del sistema patriarcal perquè pivoten en una estructura, en el binarisme de gènere, on s’atorga a la masculinitat el permís i el privilegi, i a la feminitat els límits i els riscos. De fet, la pròpia configuració del gènere és violència, i diria que sexual.
A més, com a persones socialitzades formem part i estem educades en el sistema patriarcal on hi ha una naturalització de la violència sexual i està a tot arreu: a les institucions, a les organitzacions, en mi, en tu… És el que som capaces de veure i identificar i el que no; de què puc tocar, com i quan; de què és seducció o de què parlem quan parlem d’assetjament. Tothom sap quan no s’han de traspassar uns límits, però què passa quan aquests són difusos? La violència sexual se sustenta en la impunitat i no em refereixo en el cas de «La Manada» perquè no és l’excepció, és la norma. Les sentències i la legislació es refereixen a “qualsevol comportaments sexual no desitjat”. Qui ha de demostrar que no és desitjat? En realitat l’agressor, però no és així.
«Només amb el fet de tenir direccions o juntes generem relacions de poder.»
I com han d’actuar les organitzacions davant d’aquesta realitat?
Sent-ne conscients, no silenciant-ho i posant-ho a l’agenda. Cal donar-li visibilitat i parlar-ne dins l’organització. Té a veure amb una concepció política. Es tracta de pensar que no estem exemptes de racisme, d’homofòbia i d’altres manifestacions de violència i violències masclistes. Només amb el fet de tenir direccions o juntes generem relacions de poder.
Quan ens ha passat hem fet el mateix que fa la resta de la societat: no voler veure l’impacte i pensar que són situacions excepcionals quan d’excepcional no tenen res. Podem parlar de magnituds, graus o dimensions, però no podem obviar que la violència està a l’ADN del sistema.
Què inclourà el protocol?
Un marc teòric on hi haurà la legislació i una definició de termes. També les accions que s’han de fer en prevenció, detecció, atenció i recuperació, cap a la persona víctima i a l’organització, traduït en itineraris d’actuació. Però cal remarcar que no ens centrarem només en les conductes sinó també en les estructures. Finalment hi haurà un apartat de recomanacions i consideracions.
Montse Pineda, Creación Positiva, en l’entrevista a Lafede.cat. Novembre, 2018.
Si obrim el focus, venim d’un 8 de març molt bo pel moviment feminista. Com a societat hem avançat en abordatge de violències masclistes?
És obvi que s’ha avançat i a Catalunya especialment després de l’aprovació ara fa deu anys de la Llei contra les violències masclistes, però encara hi ha molts reptes. La majoria de polítiques als nostre país estan vinculades a la violència en la parella. Des de fa dos o tres anys s’està posant a l’agenda política que cal atendre a altres tipus de violències.
“El 25N cal que la foto al carrer continuï sent potent, que mostri que el feminisme combatiu està viu.”
I de cara aquest 25N quins reptes tenim per davant?
Cal que la foto al carrer continuï sent potent, que garanteixi que el feminisme combatiu està viu. Els principal repte és que les polítiques que fem siguin realment transformadores i, per tant, remoguin els espais més durs del sistema: l’educació i la dotació de recursos. Tenim un problema de coordinació en aquest país, de dotació de recursos, del paper que juguen les organitzacions no governamentals en el model, i de definició del propi model.
Diversos informes de l’Institut Català de les Dones deixen clar que el sistema no funciona i on s’ha d’apretar: educació, serveis, coordinació, criteris, model i dotació pressupostària. Quan dic problema de coordinació vull dir que la Comissió Nacional per a una Intervenció Coordinada contra la Violència Masclista, que s’encarrega d’establir els estàndards i les polítiques que hauria de tenir Catalunya per fer front a les violències masclistes, el 2009 va generar una sèries de comissions i grups de treball però n’hi ha dos que no es van posar en funcionament en aquell moment: el de violència sexual, que ho va fer el 2016, i el de l’àmbit laboral, que avui en dia encara no existeix. Amb això queda tot clar: no hi ha estàndards catalans per abordar aquestes qüestions. Cal, doncs, un compromís real del Parlament per abordar les violències masclistes amb la profunditat que requereix.