Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
Christopher Castillo, activista ambiental hondureny de 28 anys, és arquitecte i coordinador de l’organització ambientalista ARCAH-Alternativa de Reivindicación Comunitaria y Ambientalista de Honduras i de la Mesa de Derechos Humanos de Honduras, que agrupa 20 organitzacions. Castillo ha patit tres intents d’assassinat i el vam conèixer gracies a l’IDHC. Ens va atendre online des de casa seva. Segons Global Witness Hondures, Hondures és el lloc més perillós del planeta per defensar la terra i el medi ambient.
Quan va començar el teu activisme, i què et va portar a voler estar en primera línia en la defensa dels drets humans a Hondures?
Hondures té un context que modela la condició de ser ciutadà, un està obligat, vulgui o no, a lluitar. Em va influir el fet de néixer en un barri violent, això va forjar un pensament en mi, com en molta gent. Tenia 14 o 15 anys quan es va produir el cop d’estat a Hondures, que no solament va representar una onada de violències i de projectes extractius que es van multiplicar, sinó que també va representar una nova era per a l’esquerra al país. Va ser un cop d’estat provocat per un context global de pressions als estats llatinoamericans per a cedir les seves sobiranies. Van sorgir nous pensaments de reorganització de la societat, i volíem crear una nova Assemblea Nacional Constituent i un nou tractat social, però van haver moltes pressions perquè això no succeís.
Des de 2017, ets coordinador general d’ARCAH i treballeu per garantir la protecció dels drets ambientals i territorials davant l’activitat de les empreses. Quines són les principals vulneracions de drets a les quals esteu fent front actualment?
Vam començar el 2017 per enfrontar el model extractivista i en concret un projecte de represa a Jinuguare, al municipi d’Ojojona i vam aconseguir aturar una transnacional de Texas. Al nostre país hi ha moltes i diferents violències. Primer, la del narcotràfic i el crim organitzat, que s’insereix en totes les capes socials i nivells d’institucionalitat. Per Hondures passa el 99% de la droga que va cap als Estats Units i no és només zona de pas, hi ha laboratoris i cárteles i l’Estat n’és còmplice. La presa de decisions no passa per la institucionalitat sinó pels grups de poder: la banca, el narcotràfic, les transnacionals, els militars, l’església, etc.
L’Estat exerceix també violències institucionals i estructurals, i la militarització als carrers i en el govern és una constant. En teoria, Hondures és una república que garanteix la separació de poders, però es va crear una institució il·legítima, un Estat per sobre de l’Estat, que es diu Consell Nacional de Defensa i Seguretat, amb la Secretaria de Defensa i la de Seguretat a dins, que permet que el president concentri tots els poders, i fins i tot que modifiqui la Constitució. A Hondures es va declarar un estat d’excepció que implica que poden detenir a qualsevol persona quan els cossos de seguretat ho considerin, i el mecanisme nacional de protecció de defensors i defensores dels drets humans està paralitzat des de que va canviar el govern. És per això que acudim a la Comissió Interamericana de Drets Humans i hem demanat mesures cautelars.
Defensar el territori a Hondures és una declaració de mort, com un suïcidi. Estem constantment assetjats pel simple fet de defensar els drets humans i el territori. ARCAH s’enfronta a diversos processos de criminalització, detencions arbitràries i intents d’assassinat. Han instal·lat càmeres on fem reunions per a vigilar-nos i rebem amenaces de mort.
Una de les lluites que feu des d’ARCAH és contra les ZEDE, les Zonas de Empleo y Desarrollo Económico. Què són?
Hondures és molt atractiva per als inversionistes internacionals, tenim àmplies reserves petrolieres i naturals i qui habiten aquests territoris molesten a las transnacionals. La Constitució estableix que el país es divideix en 18 departaments amb els seus propis municipis, però es va modificar per encabir una nova forma de divisió territorial que són les ZEDE, territoris que concentren moltes empreses i que tenen les seves pròpies institucions i lleis, per la qual cosa actuen com si fossin un altre país. La llei que les regulava no marcava límits d’expansió, i tampoc se’ls pot expropiar la terra.
Christopher Castillo, en una roda de premsa fent declaracions contra el ZEDE | CRITERIO.HN
Vau aconseguir però que el Parlament d’Hondures les derogués. Aleshores, quin és el problema ara?
Encara que Hondures va derogar les ZEDE, s’havien creat tres, i les empreses no es poden derogar. Com que moltes d’aquestes empreses es van fundar als Estats Units, van a aquest país per a demandar a Hondures i han amenaçat amb sancions i bloquejos. El tema el van portar a arbitratge a l’International Centre for Settlement of Investment Disputes del Banc Mundial. L’objectiu de les ZEDE és que abans del 2050, Hondures desaparegui i es converteixi en el primer territori del món governat per empresaris. Algunes de les empreses que estan pressionant perquè això passi són Facebook, Tesla, Twitter, Linkedin, PayPal, empreses petrolieres, empreses de seguretat etc. També hi ha empreses alemanyes, europees i latinoamericanes.
Us consta que hi hagi empreses espanyoles o catalanes treballant al país o participant d’aquestes pràctiques il·legals o d’altres? Des de Catalunya les entitats socials treballen en la creació d’un Centre d’Empresa i Drets Humans per a evitar que les empreses que operen a Catalunya i en tercers països puguin vulnerar drets humans o mediambientals. Quina creus que seria la millor manera d’ajudar-vos des d’aquí?
Les ZEDE no són un projecte econòmic, sinó un projecte polític, llavors hi ha més think tanks que empreses implicades. De moment sabem que la xarxa Atlas Network, que és un dels principals suports a les ZEDE ha tingut relacions amb Espanya. A més, hi ha organitzacions dins d’aquesta xarxa que estan a Espanya de tipus llibertari (anarcocapitalistes). Ara mateix, el més important per a ajudar-nos és fer difusió pública sobre el fet que a Hondures hi ha un projecte que busca treure’ns la sobirania, i sobretot visibilitzar el risc que vivim per denunciar-ho. Més endavant, també ens ajudaria molt el tema de la recerca i fer una comparació entre els estàndards internacionals de drets humans i la llei de les ZEDE.