Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
Avui 2 d’octubre, Dia Internacional de la NoViolència, davant de la suspensió de la consulta del 9 de novembre, Lafede.cat- Organitzacions per la justícia global, manifesta el seu suport a les crides a la desobediència civil, després dels recursos de llei interposats pel govern central i la posterior suspensió del Tribunal Constitucional.
No és la primera vegada que donem suport a crides a desobeir decisions d’institucions de l’Estat espanyol. Com a Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament vam recolzar la decisió de desobeir la Junta electoral i ocupar i acampar a Plaça Catalunya el maig de 2011. Llavors, i també ara, entenem que la desobediència és legítima en la mesura que contraresta i evidencia importants dèficits democràtics. Ens cal un aprofundiment de la democràcia. Cal que deliberem i decidim sobre dimensions clau per a la vida de les persones, sobre les seves relacions econòmiques, socials, polítiques i culturals. Per a moltes, la democràcia representativa ens és insuficient, però encara hi ha poders fàctics que es resisteixen i dificulten la irrupció imparable de la ciutadania en el debat i decisió de temes que l’importen.
Des del marc filosòfic de la noviolència, la desobediència civil és una de les eines a utilitzar en l’acció noviolenta quan altres vies com ara la col·laboració amb les parts en conflicte, la denúncia d’allò que es considera injust, i la no cooperació per tal de dificultar l’exercici de la injustícia que vol ser eliminada, no han possibilitat la consecució dels objectius considerats legítims.
Definim la desobediència civil com una actuació política individual (si bé pot formar part d’una estratègia col·lectiva), realitzada en l’esfera pública, contrària a la llei, de manera noviolenta i conscient. Normalment és utilitzada per produir un canvi en les lleis o polítiques governamentals que es consideren injustes pel bé comú. Les darreres dècades han donat visibilitat a l’ús de la desobediència civil en estratègies d’acció noviolenta per part de diferents col·lectius: Mohandas Gandhi, Martin Luther King o Aung San Suu Kyi en són representants preeminents, però exemples d’accions noviolentes menys conegudes per l’opinió pública poden trobar-se actualment a diferents llocs del món.
Catalunya té experiència en l’ús de la desobediència civil i l’eina ha estat incorporada per diferents col·lectius en la seva reivindicació social i política noviolenta. Recordem processos històrics com les campanyes per a la insubmissió al servei militar, d’altres antics però sostinguts en el temps com el de la insubmissió fiscal a la despesa militar, i ben actuals com el de la PAH.
L’ús de la desobediència civil en l’acció noviolenta no és nou i, de fet, és probable que la desobediència hagi estat l’eina de transformació social més utilitzada al llarg de la història de la humanitat per fer front a injustícies o lleis arbitràries, que retallen els drets de les persones. En una contribució clau, Henry David Thoreau va afirmar el 1849 que el respecte a la llei no fa als éssers humans més justos, i que l’ésser humà té el dret i el deure d’actuar de la manera que creu moralment correcta. Per Thoreau, que pensava que els abolicionistes de l’esclavitud havien de rebel·lar-se contra l’estat, l’existència d’un règim considerat democràtic o amb un marc constitucional no excloïa l’ús de la desobediència civil com a estratègia de transformació i posicionament ètic. En el marc de concepcions més modernes d’estat, aquesta qüestió ha estat debatuda després per pensadors com John Rawls, Jürgen Habermas o Hannah Arendt.
Com a organitzacions que treballem per la cooperació, la pau i els drets humans, des de Lafede.cat volem també emfatitzar dos dels principis de l’acció noviolenta que Gandhi plantejava des de la Satyagraha, i que avui, considerem fonamentals. Primer, no respondre violència amb violència. La noviolència ens duu a explorar pràctiques personals i col·lectives que busquin activament la disminució de tot tipus de violència, des de la recerca de la màxima coherència entre mitjans i fins.
El segon principi fonamental és atendre’s i acceptar les conseqüències de qualsevol acció de desobediència. La desobediència civil és pública perquè es realitza obertament, sense voler escapar l’arrest. El ciutadà o ciutadana que la porta a terme està disposat a assumir les conseqüències de la seva desobediència perquè fins i tot accepta que la seva acció pot incórrer en error i es sotmet a la llei. Aquest principi entranya l’expressió de la necessitat de normes i marcs legals per viure en comunitat, encara que alguns d’aquests marcs et semblin injustos. En l’acció noviolenta, quan desobeïm, ho fem a una llei que considerem injusta, no a la totalitat dels marcs legals o no només quan ens convé. La desobediència civil pretén fer visible el conflicte però, també, i en última instància, la il·legitimitat de qui té el poder coercitiu, o l’absurditat en la manera de gestionar-lo.