Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
Udi Raz (Haifa, 1987) és un activista israelià propalestí que va créixer a Haifa, entre Jaffa i Beirut i que va marxar a viure a Alemanya quan va adonar-se de la situació de discriminació que pateixen les persones palestines a la seva terra. A Berlín, però, ha estat detingut diverses vegades per mostrar el seu suport a la causa palestina i acomiadat de la seva feina com a guia al Museu Jueu per utilitzar el terme “apartheid”. Lafede.cat l’ha entrevistat en la seva visita a Barcelona, on va ser un dels convidats estrella de la trobada Canviar l’educació per canviar el món, que va abordar els reptes per treballar la cultura de pau en l’àmbit educatiu.
Udi Raz durant la seva visita a Barcelona | KIKE RINCÓN
Vas néixer a Israel. Què és el que et porta a l’activisme pels drets de Palestina?
Vaig néixer i créixer a Haifa, que és una bonica ciutat portuària situada entre Jaffa i Beirut. Algunes persones es refereixen a aquesta zona com a Palestina, algunes persones es refereixen a aquesta zona com a Israel. Per a mi, és una qüestió secundària com anomenar aquest lloc. Quan tenia 14 o 15 anys, d’adolescent, em vaig adonar que soc queer. Aleshores, vaig tenir la sort d’estar en un espai segur per a joves queer a la ciutat, i allà, en aquest espai, va ser la primera vegada en la meva vida que vaig conèixer persones queers palestines com a iguals.
A Haifa, jueus i palestins comparteixen la mateixa zona geogràfica, però viuen completament separats. Jo vaig estar 12 anys en el sistema educatiu de l’Estat d’Israel, i allà només em vaig trobar amb una persona palestina. Així que et pots fer una idea de que estem parlant d’un sistema que la millor manera de descriure’l és d’apartheid. Hi ha una clara separació sistèmica institucionalitzada, una segregació clara entre grups socials.
Aleshores, un cop conec aquests palestins, vaig aprendre no només que visc en una societat que ha estat dissenyada per persones heteronormatives per a persones heteronormatives, sinó més específicament, per heteronormatives jueves per a heteronormatives jueves. I per a mi, aquest descobriment va significar entendre que la lluita d’alliberament queer va també de la mà de la lluita de l’alliberament de Palestina.
Com a persona que s’identifica com a jueva, creus que a Israel sionisme i judaïsme van sempre de la mà?
Absolutament. He crescut en un context en el qual no m’he plantejat mai si era o no sionista. Realment, pensava que els jueus havien de ser sionistes per naturalesa. Però després he entès què és el sionisme, el seu origen colonial com a ideologia i per què va guanyar popularitat. El sionisme sorgeix com a resposta a la discriminació dels jueus en un moment en què a Europa estava en auge el colonialisme. El sionisme ve a dir “sí, teniu raó, els jueus som diferents a la resta, però no som inferiors, som superiors, tant com vostès els europeus”. I així és com van impulsar el seu propi projecte colonial.
De fet, Alemanya va ser el lloc on se suposava que havia de tenir lloc el primer Congrés Sionista l’any 1897. Però la comunitat jueva que vivia a Alemanya, específicament a Munich, es va oposar a aquest acte i va fer que el primer Congrés Sionista se celebrés fora d’Alemanya. Això és simptomàtic de què el sionisme no era una ideologia popular entre els jueus. És important tenir en compte que els jueus antisionistes van ser les persones que van ser massacrades durant la Segona Guerra Mundial, durant l’Holocaust. En canvi, els sionistes i els nazis van col·laborar entre ells per exportar jueus d’Europa a l’Orient Mitjà. També és important remarcar que, actualment, la majoria d’individus i institucions sionistes més poderosos del món no són ni jueus.
Udi Raz va participar a la V Trobada Canviar l’educació per a canviar el món, el 25 i 26 d’octubre a Mataró | LAFEDE.CAT
Vas anar a viure a Alemanya fa uns anys, i allà has estat una veu important en el moviment de solidaritat amb Palestina. De fet, has estat detingut vàries vegades i acomiadat de la teva feina com a guia al Museu Jueu per dir que a Israel/Palestina hi havia una situació d’apartheid. Com va passar?
Estava treballant al Museu Jueu de Berlin com a guia, especialitzat en explicar la situació dels jueus a Alemanya després de 1945. Em va semblar que tenia molt sentit explicar al grup per què jo, que m’identifico com a jueu i que vaig créixer a Israel/Palestina, vaig decidir traslladar-me a Alemanya.
I explicava al grup que al lloc on visc presenciem una situació d’apartheid. Ho explicava basant-me en un informe presentat per Amnistia Internacional el 2021 que utilitza aquest terme. Aquesta és una de les raons principals per les quals considero que el lloc d’on vinc no és un lloc segur, i per això venia a Alemanya, buscant aquesta seguretat.
Llavors, el departament d’educació del Museu Jueu em va dir que m’havia d’abstenir d’utilitzar el terme “apartheid”. Aleshores va passar el 7 d’octubre i, poc despés, el cap del departament d’educació em va acompanyar en un dels meus tours i, en veure que seguia utilitzant el terme, basant-me en fonts científiques, em van fer fora. Aquesta experiència va revelar realment la veritable cara del Museu Jueu: és un museu sionista. Només estan interessats en donar veu a aquells jueus que estan disposats a reproduir el racisme antimusulmà.
De fet, no és sorprenent, perquè a Alemanya, des de fa generacions, hi ha un intent de definir la seva pròpia identitat nacional en oposició als musulmans. Diuen “allò que són els musulmans és el que no som”. I des d’aquest posicionament, ara intenten justificar el genocidi en curs a Palestina.
Una estratègia que Israel ha estat utilitzant per justificar-se és l’homonacionalisme o pinkwashing (rentat de cara rosa). És a dir, resumint molt: “nosaltres respectem els drets LGBTI davant d’aquestes persones (musulmanes, àrabs) que són homòfobes i bàrbares”. Creus que aquesta estratègia encara funciona?
Està encara molt present. Encara veiem imatges de soldats israelians onejant la bandera de l’arc de Sant Martí a Gaza. Com si aquest genocidi no afectés també la població queer de Gaza. Com si la gent queer només pogués existir en una societat occidentalitzada. L’homonacionalisme presenta la idea que els musulmans són anti-dones, anti-queer, anti-animals, per la manera en què els maten, o anti-natura, perquè no segueixen el que Occident considera que cal fer per a la protecció del medi ambient.
És escandalós, però també ens ajuda a comprendre una vegada més com la lluita d’alliberament queer està totalment lligada amb la lluita d’alliberament palestina. I veiem aquest fenomen de l’homonacionalisme, per exemple, a Alemanya: els que estan en el poder estan utilitzant el subjecte “jueu” no només per justificar aquest genocidi en curs, sinó també per parlar de la identitat alemanya. És a dir, pretenen incloure els jueus dins del subjecte nacional d’Alemanya. Però el que fan és incloure només un grup molt específic de jueus, aquells jueus que estan disposats a plantejar el debat de si els musulmans pertanyen o no a Alemanya.
Tot això ha estat dissenyat no només per marcar els musulmans, àrabs i palestins com el principal perill per a la nació, sinó també per marcar els grups marginats dins de la societat com a irrellevants i com un perill per a la nació.
A la Trobada Canviar l’educació per canviar el món abordem els reptes per educar en la construcció de pau. Com podem educar en la construcció de pau davant els discrusos que diuen que no es poden abordar certs debats a les aules perquè “polititzen” les criatures?
Per una banda, quan pensem en teories feministes i queer hem de reconèixer que no podem confiar en aquells que estan en el poder per alliberar-nos. Per tant, no hem de buscar necessàriament l’intercanvi i el debat amb aquells que estan en el poder, especialment amb aquells que estan disposats a debatre sobre si el genocidi a Palestina està o no justificat.
D’altra banda, quan pensem en la gent que acusa l’educació de ser política, ens hem d’enrecordar que, precisament la teoria feminista diu que tot és polític. Allò privat també és polític. I és veritat. És tan polític demanar un alto-el-foc com romandre en silenci mentre es desenvolupa un genocidi davant de nosaltres. Per tant, l’educació funciona sempre i és política. I hem d’utilitzar-la com una eina de debat i capacitació pel bé de totes nosaltres.
Udi Raz porta una kippa amb el dibuix d’una síndria i una kufiya en suport al poble palestí | KIKE RINCÓN
Partícipes en l’organització Jewish Voice for Just Peace a l’Orient Mitjà. Quin és el treball què feu?
Jewish Voice for Just Peace a l’Orient Mitjà es va establir a principis dels anys 2000 i des del principi la nostra posició era que, quan Israel diu que parla en nom dels jueus i del judaisme, diem clarament “no en el nostre nom”. El nostre objectiu principal és la justícia a l’Orient Mitjà, que l’entenem com un tipus de pau que es pot generar a través de la trobada, l’intercanvi i igualtat en la presa de decisions per part de tots els que viuen entre el riu Jordà i el mar Mediterrani.
Per aquesta raó, defensem que el debat de si ens hem de referir a aquesta zona com a Palestina o com Israel és secundari. La qüestió és quines són les condicions materials que configuren la realitat de la gent d’allà. Palestina podria ser la primera regió del món que pot tenir més d’una manera d’anomenar-la, de la mateixa persona que a mi, que sóc una persona no-binària, es poden adreçar com a “ella” o com a “ell”; m’és igual, l’únic important és que es reconegui la dignitat del cos i de l’ànima que habita aquest cos.
El missatge més important que volem transmetre és que l’alliberament de Palestina del sionisme significa també que s’alliberi el judaisme del sionisme. En aquest sentit, visca Palestina lliure.
Més informació
- Resum de la V Trobada Canviar l’Educació per canviar el món
- Vídeo de la taula inaugural: «El pacifisme és de boomers? Reptes educatius en un món violent» (a partir del minut 26:40)