Sorry, this entry is only available in Català. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
Aquest 8 de març la federació es torna a reivindicar feminista. Júlia Granell és vocal de Feminismes, un dels eixos estratègics de la federació, en el qual s’hi ha treballat més els últims anys. En aquesta entrevista fa un repàs de la feina feta i dels reptes que les entitats tenen per endavant.
Júlia Granell i Montse Santolino, febrer 2021. Lafede.cat
Acabes de publicar l’article “Transicions organitzatives feministes” al llibre col·lectiu “Economia solidària i feminista. Pràctiques inspiradores que fan saltar les costures”. L’article recull el camí recorregut per la federació en relació al feminisme, i el primer que s’aprecia és que es tracta d’un camí que va començar als anys 90. Quins han estat els moments clau d’aquesta llarga història?
El primer moment clau és als anys 90 quan a l’antiga FCONGD es va impulsar, de manera pionera en el sector, la Comissió de gènere que treballava tant per fer incidència per a la transversalització de gènere en les polítiques públiques de cooperació, com per incorporar la perspectiva en els projectes i entitats. Al 2006 ja es va publicar un estudi – diagnòstic sobre la perspectiva de gènere a les ONG catalanes, i es van impulsar formacions per afavorir canvis organitzacionals pro equitat que van desencadenar uns primers processos de diagnosis i plans d’acció, i unes primeres sotragades internes en algunes entitats. Tot i així, l’arribada de la crisi econòmica va deixar greument afectat el sector i l’agenda de gènere va ser la primera a parar-se.
Posteriorment, alguns fets van accelerar la incorporació de l’enfocament feminista en les estructures, agendes i aliances del sector, com ara l’entrada de dones a la direcció de les entitats durant la crisi (alguns homes van abandonar llavors el sector), o l’aprovació del Pla Director 2015-18 de l’ACCD. Aquest pla posava al centre l’enfocament de gènere basat en drets humans i va forçar un canvi de perspectiva i de les formes de treballar. Finalment, els 8M anaven creixent i prenia força una revolució feminista dins del moviment internacionalista. Amb aquest sacseig va arribar l’Assemblea General del 2014 on es va prendre la decisió d’adaptar la cultura organitzativa a l’enfocament feminista i a l’ètica de la cura, i permetre així posar la interdependència i les necessitats de les persones, al centre de les organitzacions.
A l’article parles de quatre processos de transformació i canvi organitzacional recents. Quins són aquests processos i quins han estat les principals fites fins ara?
Una de les fites principals és que hem estat capaces de posar al centre els processos col·lectius i superar la visió d’enfocar-nos només a resultats. Una altra, és que han estat realment col·lectius i impulsats per entitats des de l’Eix de feminismes, el grup “Sembrant Cures”, o la junta i l’equip tècnic. Amb el “Sembrant cures per cultivar canvis” l’objectiu era l’apoderament col·lectiu per fer visibles les desigualtats estructurals de gènere, així com fomentar l’ètica de la cura i les pràctiques feministes. I un dels èxits ha estat que moltes entitats han iniciat aquests processos de qüestionament i transformació. L’altra, que la pròpia estructura de Lafede.cat també ho ha fet, definint un Eix d’horitzontalitats i l’objectiu d’avançar cap un model de governança més horitzontal, accessible i democràtic.
D’altra banda hem elaborat el Protocol per l’abordatge de les violències sexuals a les organitzacions que recull les situacions de violència masclista, no només des d’una perspectiva laboral sinó també estructural. Hem aconseguit posar al centre el procés d’apoderament i debat col·lectiu, i fer-ho des d’un enfocament interseccional i innovador. S’ha avançat força en introduir la mirada feminista en la justícia global, i també en la normalització d’algunes eines com l’observació de rols de gènere en les assemblees, i s’ha generat, per primera vegada en la història d’un sector molt feminitzat, un espai explícitament no mixt (“On són les dones?”), per reflexionar sobre la participació de les dones en els diferents espais de la federació.
Una de les fites principals és que hem estat capaces de posar al centre els processos col·lectius i superar la visió d’enfocar-nos només a resultats.
Júlia Granell, febrer 2021. Lafede.cat
Quin feedback arriba de les entitats quant a aprenentatges i dificultats?
De les entitats que s’han posat les piles, el feedback és positiu. Moltes d’elles han estat qüestionant-se com incorporar pràctiques més feministes i construir una entitat més sostenible i equitativa des que va arrencar el procés del “Sembrant Cures”, fa ja més de quatre anys. Tot i així, la majoria comparteixen la mateixa dificultat: la manca de temps i recursos. Com a persona que ha treballat en diversos equips tècnics d’entitats entenc perfectament aquesta realitat però a la vegada crec que hem de ser conscients que tenim la responsabilitat de fer-ho possible. L’ús del temps també és una qüestió política. És a dir, si necessitem temps i recursos hem de prioritzar-lo per sobre d’altres coses, i prioritzar és una acció política que necessitem assumir amb urgència. No podem pretendre que pel sol fet de dir “ara volem ser més feministes” ens hi tornarem. Crear realitats més feministes és una aposta a llarg termini perquè representa modificar d’arrel les nostres estructures, agendes, objectius, aliances i processos de treball. Necessitem tant temps com recursos per poder-nos formar i generar espais de transformació estructural. Comprometre’s en crear estructures més equitatives passa per responsabilitzar-se per trobar el temps i els recursos per fer-ho possible, i això representa canviar d’arrel com enfoquem la nostra feina i la fem sostenible.
Exemples recents de partits polítics i diferents institucions ens demostren que tenir protocols contra les violències masclistes no és sinònim d’acabar amb les males pràctiques. Quines mesures es prenen des de la Junta i l’equip responsable perquè el nostre Protocol sigui realment útil?
No ens hem dotat d’un protocol per una mera qüestió de bona fe, pels greus problemes d’imatge i credibilitat que hagin pogut suposar els casos que han sortit a la llum en algunes entitats, o perquè ara està de moda. Ho fem des del convenciment d’assumir la responsabilitat que ens toca i assegurar una cultura de tolerància 0 davant les violències masclistes. L’aposta no era fer un document que acabi en un calaix sinó que ha estat l’excusa per impulsar un nou procés d’apropiació i conscienciació col·lectiva. La diagnosi, la capacitació prèvia, l’elaboració del protocol o la formació són exemples que ha estat un procés totalment col·lectiu.
Des de Lafede.cat ens comprometem a acompanyar les entitats: hem activat un pla de formació específic tant per equips tècnics com polítics, s’han creat materials de suport i s’ha fet una web amb tota la informació detallada. En l’assemblea de 2019, quan vam aprovar el protocol, vam marcar-nos un termini de 3 anys per tal que les entitats signessin les cartes de compromís i treballessin per tenir un protocol propi (en cas que no en tinguessin). Estem a la meitat d’aquest període i, per ara, comptem amb només 21 cartes de compromís així que tenim molta feina interna amb la resta de 103 entitats que encara no s’han mogut. Per seguir avançant és imprescindible l’aposta i el compromís polític de totes les entitats. Per tal que el protocol sigui efectiu, cal que cada entitat tingui debats sobre el tema als espais polítics i es plantegin, en quina mesura, la seva estructura i cultura segueix reproduint lògiques opressives. Sabem que el protocol no és la solució per acabar amb el patriarcat a les organitzacions, però és una eina útil per visibilitzar les violències i fer-hi front. Si aquest, a més, va acompanyat de debats interns i d’incorporació de pràctiques feministes en podem acostar més a un canvi realment estructural.
Dius però que després de 25-30 anys de feina encara no som una entitat plenament feminista. Quines passes ens falten per fer?
Hem de recordar-nos contínuament que les propostes dels feminismes són de màxims, per tant ser una entitat feminista significa tenir un compromís absolut i que “el que fem” estigui alineat amb les reivindicacions feministes, i que el “com ho fem”, estigui compromès amb l’equitat i la sostenibilitat col·lectiva. Hem de fer-nos algunes preguntes col·lectivament: aquests 25-30 anys de feina han estat suficients per trencar amb tots els privilegis a les entitats i a Lafede.cat?; seguim tenint estructures i models de governança jeràrquics?; hem sigut capaces de transformar les relacions de poder i jerarquies visibles i invisibles?; seguim valorant més els lideratges de superpoders i capes que aquells que saben incloure la cooperació, les persones i els processos?; seguim promovent la creença que quan treballem/fem activisme ens separem de les nostres emocions i estats d’ànim?; seguim sent majoria les persones blanques que treballen en les organitzacions?; hem teixit aliances amb el moviment feminista i antiracista?; la nostra agenda té una mirada interseccional totalment alineada amb les reivindicacions feministes i la defensa dels drets de les dones i persones LGBTI?
I així un llarg etcetera que ens ajudaran a descobrir que segueixen existint les resistències i la por a fer apostes polítiques de màxims i transformadores. Integrar un enfocament feminista significa canviar els nostres plans de treball i estratègics, les nostres estructures i models de governança, i els nostres acords laborals. Si el que volem és incloure un feminisme que molesti el mínim possible i es quedi en aspectes tècnics, haurem perdut l’oportunitat de revertir les desigualtats de gènere i defensar una agenda de justícia global feminista. Aquesta és la feina que ens queda per fer.
Crear realitats més feministes és una aposta a llarg termini perquè representa modificar d’arrel les nostres estructures, agendes, objectius, aliances i processos de treball. Necessitem tant temps com recursos per poder-nos formar i generar espais de transformació estructural
La publicació del teu article a un llibre col·lectiu és el resultat d’haver compartit i treballat en xarxa amb diferents plataformes de segon nivell. Per què és important fer-ho d’aquesta manera?
A l’article utilitzo la frase “la transició feminista serà compartida o no serà” perquè crec fermament que el compromís amb les agendes feminista i la defensa dels drets humans de les dones, només es pot donar en aliança i des de la interseccionalitat amb altres moviments. A més, iniciar processos de transició organitzativa feminista necessita de creativitat i paciència, ja que estem creant des de les pràctiques i no hi ha receptes màgiques escrites. Per tant, el treball en xarxa ens pot ser refugi i inspiració. Arran les jornades “Replantegem les cures en les organitzacions. Posem la vida al centre” del 2019 va néixer un espai de treball amb altres xarxes, com la XES, CNJC, CJB, FCTC i Coòpolis-Ateneu Cooperatiu, que també estan immerses en processos per incorporar pràctiques més feministes i de sostenibilitat col·lectiva. Com a plataformes de segon grau compartim la responsabilitat d’impulsar revolucions a les nostres xarxes, i també d’incidir en les administracions públiques i entitats finançadores per tal que es reconegui que l’impuls d’estructures justes i equitatives és tan necessari com qualsevol altra projecte. Una tasca que tenim molt pendent nosaltres és justament aquesta: incidir en les administracions públiques per aconseguir que hi hagin convocatòries per a l’impuls de canvis organitzatius pro-equitat a les ONG. No és una utopia, l’Agència Basca de Cooperació al Desenvolupament fa anys que ho està fent. Hauríem de ser molt radicals en això i defensar que no només s’haurien de finançar aquests processos de canvi, sinó que també s’haurien d’incorporar com a requisit indispensable de les entitats i projectes finançats.
Júlia Granell, febrer 2021. Lafede.cat
Diem que per ser coherents amb el nostre discurs de justícia global hem de tenir mirada i pràctiques feministes. Des dels espais més tècnics de les entitats sovint pot semblar que concentrar-se tant en el canvi intern i en allò organitzacional ens distreu o allunya de la nostra missió original. Dedicant-hi esforços i recursos millorem la vida de les dones del sud o de les dones empobrides de casa nostra?
És vital aquesta pregunta perquè ens reclama recordar que la proposta dels feminismes ens impulsa cap a dos moviments: cap endins i cap enfora. I els dos són imprescindibles i cal que vagin de la mà. El qüestionament intern de les entitats és un punt de partida molt necessari però, alerta, hem d’evitar caure en un estat permanent de procés intern que sigui paralitzador. La mirada interna ha de tenir un objectiu transformador, es tracta de modificar en les nostres organitzacions totes aquelles estructures i dinàmiques que estiguin reproduint desigualtats i opressió. Però cal tenir molt clar que l’objectiu final és la incidència per transformar les desigualtats a nivell estructural i alinear-nos amb les agendes feministes. Millorem la vida de les dones del “sud global” entenent que les desigualtats i les vulneracions de drets humans tenen la seva causa en les relacions de poder i privilegi.
Quan comprenem que l’enfocament feminista ens aporta eines per qüestionar les relacions de poder des d’una intenció totalment transformadora és quan podem identificar com d’unida va el com, i el què treballem. Seria irresponsable pensar que podem afavorir processos de reivindicació de drets de les dones del “sud global”, amb projectes liderats per organitzacions que continuen reproduint pràctiques discriminadores en la seva manera de treballar. De nou ens hem de fer moltes preguntes: qui pren les decisions?; com s’entén el treball amb les entitats sòcies?; la participació és de qualitat? quins mecanismes s’activen per corregir les relacions de poder i desigualtats de gènere?; veiem a les persones amb qui treballem com a subjectes de drets amb capacitat d’incidència?; quin rol tenen les dones?; com els hi rendim compte? Si pensem que podem treballar per la justícia global des d’estructures que reprodueixen lògiques opressives i les desigualtats ja podem plegar. Només quan haguem comprès com interactuen els diferents sistemes de poder, jerarquia, subordinació en els contextos socials, i com es generen desigualtats, podrem incidir en la defensa dels drets de totes les persones i la construcció de realitats de justícia global.
Un dels canvis més motivadors d’aquests últims anys és que no només se subscriu el manifest unitari del 8M, sinó que les dones de les ONG ens visibilitzem com a col·lectiu específic. Quina és la proposta per aquest any? Per què segueix essent important participar a les mobilitzacions?
Per aquest any des de l’Eix de feminismes es crida a una acció digital conjunta per visibilitzar els reclams feministes de la justícia global. Els últims 8M i les vagues feministes organitzades des dels feminismes interseccionals han sacsejat el moviment internacionalista. Resulta més imprescindible que mai que les entitats de justícia global construeixin aliances i estratègies conjuntes amb el moviment feminista. És important mobilitzar-nos i treballar en xarxa de manera continuada, però els 8M són moments de visibilització del poder dels feminismes al carrer, i cal ser-hi per denunciar que el sistema en el que vivim és insostenible. La perspectiva interseccional demostra la necessitat de treballar des d’un paradigma de justícia global denunciant que les desigualtats no són exclusives d’un sol lloc, sinó que es produeixen a tots els nivells i de manera global. El moviment feminista, el moviment antiracista o el moviment contra l’emergència climàtica són moviments inspiradors que donen sentit a la construcció d’una agenda de justícia global.